 | |
 | |
| Tipus | flautes de vas amb conducte, amb forats per als dits i vessel flute (en)  |
|---|---|
| Classificació Hornbostel-Sachs | 421.221.422 |
Mostra d'àudio | |
L'ocarina és un instrument musical de vent descendent dels xiulets, un dels instruments més antics de la història de la humanitat.[1] L'ocarina europea moderna, dita «clàssica» és un instrument popular dissenyat a Itàlia pels volts del 1853 pel jovencell Giuseppe Donati, d'on li prové el nom, que és el diminutiu d'oca, és a dir, oqueta, en l'emilià-romanyol.[2][3]
És un aeròfon, classificat amb el número 421.221.42 a la classificació Hornbostel-Sachs, és a dir, «Flautes de recipient o globulars amb conducte [intern]», i «amb forats per als dits». Té un so molt determinat; l'instrument generalment és petit, de forma ovoide, amb un broc per a bufar-hi. El material més comú de què és fet és la terra cuita, amb una forma d'ocell, de patata o d'ou, amb diversos forats per als dits.[4][5]
Podem trobar diferents tipus d'ocarines al llarg de la història; a les primeres civilitzacions a l'Amèrica precolombina ja trobem ocarines fetes de ceràmica, a Àfrica les podem trobar de materials diversos com carabasses i diverses escorces de fruita. En altres llocs com la Xina, a l'any 4000 aC trobarem les primeres ocarines, xiulets d'argila que eren l'antecessor del xun.
A Europa les ocarines varen ser introduïdes per Hernán Cortés, després de la conquesta de l'Imperi Asteca al 1527. Cortès va enviar a Espanya un grup de músics asteques per sonar davant del rei, Carles I, i varen tenir tant d'èxit que varen córrer tota Europa amb els seus instruments tradicionals, entre els quals l'ocarina.[6][7]
Hi ha diversos tipus d'ocarina, que divergeixen en la forma i en el nombre de forats:
A mitjans del segle xix, el siulells d'argila es varen fer populars com a joguines per als nins i es venien en mercats i fires; l'ocarina va ser una evolució d'aquest siulell. Aquest instrument nou va sorprendre per tota Europa i va tenir un gran èxit per tot arreu, encara que va sofrir diferents canvis a mesura que arribava als diferents llocs d'Europa. Així podem trobar que l'ocarina italiana no ha sofert gaires canvis, només en la seva llargària: podem trobar ocarines de 6 cm fins a 48 cm. En canvi, a Anglaterra es va desenvolupar el sistema de quatre forats a l'any 1960 de la mà de l'etnomusicòleg John Taylor, que va descobrir que es podia arribar a tocar una escala diatònica si es feien quatre forats de diferents mides: un de petit, un altre de mitjà i dos forats grans. Aquest model va tenir molt d'èxit i es va estendre ràpidament per tot el món. El sistema de quatre forats es va adaptar per poder tocar l'instrument amb una sola mà, posant tres forats davant i un darrere, encara que després s'hi han anant afegint més forats i fent diferents mides d'instrument, igual que l'ocarina italiana.[8]
Aquest instrument té una gran tradició a l'illa de Mallorca (Balears). La primera referència d'aquest instrument a l'illa data de l'any 1879 i és atribuïda a Cesare Vicinelli i a Luigi Cussini. Vicinelli va instal·lar el seu taller d'ocarines l'any 1887 al carrer de Jovellanos, començant així la tradició d'ocarines a Mallorca. Tant Vicinelli com Cussini anaven molt vinculats amb l'instrument, arribaren a crear una orquestra d'ocarines. Va haver-hi fàbriques d'ocarines per tot Mallorca: Palma, Manacor, Bunyola i Pollença. Les ocarines mallorquines tenen fins a set mides: des de la més petita, d'uns deu centímetres, fins a la més grossa, de trenta-cinc centímetres. Podem trobar referències de concerts i de grans solistes de l'instrument a la fi del s. XIX i principis del s. XX. L'últim concert d'ocarina a Mallorca es va fer el 1920.
Avui dia podem trobar artesans com a na Carme Hermoso –més coneguda com a Carme Ocarina–, nomenada mestra artesana per la Direcció General de Comerç, i fabricant d'ocarines. Va començar l'any 1977 a construir-les gràcies al mestre Benet Mas a la Factoria de So de Santa Maria. En els darrers anys ha centrat la seva activitat en la recerca, investigació i recuperació de l'ocarina en la seva tradició musical.[9][10][11][12]
