Queer (pronunciació: /kwíɾ/)[1] és un terme manllevat de l'anglès que s'utilitza per a designar les persones que s'oposen a encaixar amb una identitat sexual o de gènere concreta, tant les prescrites tradicionalment (home/dona, mascle/femella, heterosexual/homosexual, cissexual) com les noves categories sexuals identitàries amb intencionalitat normalitzadora (gai, lesbiana, transsexual, bisexual). Per tant, queer no inclou totes les identitats sexuals, sinó que es tracta d'una post-identitat, amb totes les que resisteixen encaixar amb el sistema cisheterosexual, els processos de normalització i d'exclusió, per tant, també refusen etiquetes i marcs rígids definitius.[2][3][4][5]
El punt de vista queer reconeix el gènere i la sexualitat com a múltiples i fluïds, qüestiona els paradigmes binaris de masculinitat-feminitat i heterosexualitat-homosexualitat. També qüestiona els intents de normativitzar el gènere i les sexualitats. Entén la sexualitat des del reconeixement dels cossos i el plaer. S'interpreta des de les accions i els seus efectes, no pas des de les identitats o allò que pot ser vertader/fals o correcte/incorrecte.[5]
El terme queer es va començar a utilitzar a finals dels anys vuitanta no només com a oposició al sistema cisheterosexual, sinó també a la categoria gai, que va ser articulada des d'homes blancs de classe mitjana/alta neoliberals amb una intenció normalitzadora que va excloure multitud de subjectes.[4][6] Davant les concessions del sistema cisheterosexual a la identitat gai, que va perdre el to revolucionari, es va articular el moviment queer amb discursos i pràctiques que pretenen oposar-se als processos de normalització del sistema cisheterosexual, per considerar-lo heterocèntric, binari i biologicista.[2][6]
Teresa de Lauretis, qui va encunyar el terme teoria queer, va abandonar el terme queer perquè considerava que havia estat assimilat per les institucions i normativitzats.[2]
El terme queer s'utilitzava inicialment en anglès per a referir-se de manera despectiva a persones amb sexualitats dissidents, especialment homosexuals. La seva traducció literal seria estrany o anòmal. A finals dels anys vuitanta, aquest terme va ser apropiat per grups marginals —iniciat per lesbianes negres del sud de Califòrinia— que van construir discursos i pràctiques emancipadores al marge d'allò gai. Amb la intenció d'esborrar el matís negatiu del mot, van qüestionar el projecte normalitzador d'homes blancs homosexuals, de classe mitjana o alta, que excloïa multitud de dissidents sexuals travessades per la raça, la classe, l'edat, entre d'altres.[2][3] En el context de la identitat política occidental actual, les persones que s'identifiquen com a queer s'aparten del discurs, de la ideologia i de l'estil de vida que tipifiquen els grans corrents en les comunitats LGBTI –lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals, etc– a qui consideren opressives o amb tendència a l'assimilació.
A l'Estat espanyol, el procés social i polític queer va iniciar als anys noranta amb diversos grups d'activistes que van apropiar-se de les paraules bollera i marica per autodefinir-se i articular un activisme que no pretenia causar una bona imatge ni integrar-se al sistema cisheterosexual. Diverses activistes i investigadores han considerat que el terme queer es tracta d'un colonialisme lingüístic que no té el poder subversiu original de reapropiació d'un insult.[2] En aquest sentit, en català s'ha intentat traduir pel terme de bord/a,[7] o en castellà transmaricabollo o torcido/a.[2] A llationamèrica, la filòsofa mexicana Sayak Valencia va proposar utilitzar el terme cuir per afegir-hi un significat geopolític cap al sud.[8]
Part d'una sèrie sobre |
Temes LGBTI+ |
---|
Història
|
Cultura
|
|
Sistemes d'opressió
|
|
Aquesta paraula ha anat evolucionat en el significat: fa dècades tenia una connotació pejorativa cap a l'homosexualitat i/o la seva representació, i en l'actualitat descriu un corrent de pensament i una actitud vital que encoratja a performar amb llibertat el gènere, els afectes i les sexualitats.[9] La utilització en referència a la comunitat LGBTI i els membres que hi pertanyen ha modificat aquestes definicions i aplicacions originàries. El seu ús es considera polèmic i ha sofert canvis substancials al llarg del segle XX i XXI, en reclamar-lo algunes persones gais, lesbianes, bisexuals i transgènere com una forma d'autoafirmació. El terme encara es considera ofensiu o despectiu en algunes comunitats més conservadores; mentre que d'altres decideixen apropiar-se'n i descriure-hi una orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere que no es conforma amb la societat heteronormativa i patriarcal.
Actualment l'objectiu de la comunitat queer és eliminar les etiquetes socials i culturals del binarisme, eliminant categories que no existeixen, i tenint en compte la possibilitat de mostrar-se socialment com desitgin sense pertànyer a cap grup. De la mateixa manera, sostenen que una persona pot establir relacions sexoafectives sense definir-se com a homosexual o heterosexual, ja que consideren que les persones es relacionen amb altres sense necessitat de respondre a un model establert i amb obertura a models alternatius a la monogàmia, com el poliamor o l'aromanticisme.[10] És interessant en aquest sentit tota la feina de Brigitte Vasallo, que escriu, per exemple: «El sistema monògam és una tirania. No és una opció: és un mandat, i és la violència simbòlica inscrita en aquest mandat la que ens impedeix triar maneres diferents fins i tot quan creiem triar-les. A vegades ens toca la rifa de la vida i els mandats ens resulten oportuns, còmodes, però això no els converteix en opcionals».[11]
Per a Paul B. Preciado, aquest terme tracta de designar un «moviment postidentitari». En les seves paraules mostra: «Una posició de crítica atenta als processos d'exclusió i de marginació que genera tota ficció identitària», tant dins de societats heterosexuals com en la cultura gai.[12]
També el document de Daniela Rendón "L'ABC de la teoria queer Arxivat 2018-08-26 a Wayback Machine." inclou algunes idees bàsiques sobre aquest tema, i el llibre col·lectiu Barbarismos Queer y otras esdrújulas[13] ofereix també un exhaustiu retrat de la qüestió.[14]
Judith Butler o Paul B. Preciado referents de la teoria queer, entenen el gènere com a una categoria variable, que hom modela a través de la repetició de les conductes (performativitat de gènere).[15][16]
La bandera va ser dissenyada per Marilyn Roxie; aquest és el seu significat:[17]
L'activisme queer neix als Estats Units d'Amèrica a finals de la dècada de 1980 com a confluència de tres crisis, la de la sida, el feminisme heterocentrat, blanc i colonial, i l'assimilació de la cultura gai al sistema capitalista. A Catalunya, es va formar el grup Act Up Barcelona a la dècada de 1990. A partir de diverses iniciatives al voltant del moviment okupa, el 2000 es va formar l'assemblea Stonewall, que es basava en els principis de llibertat i autogestió, amb una estratègia de confrontació amb la moral establerta. El grup va organitzar accions contra les carrosses comercials del dia de l'orgull i els locals d'ambient. També va adoptar pràctiques com la reapropiació de l'insult o el transvestisme. Per evitar reproduir els rols de gènere, van dur a terme xerrades i debats. D'altra banda, es va fundar el grup de dones queer M.A.M.B.O., que va okupar una casa.[18]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Queer |