La gravitat,[nt 1] camp de pesantor o simplament pesantor, representada pel simbòl 𝑔, es lo camp atractiu que s'exercís sus qui que siá còs dotat d'una massa a proximitat de la Tèrra o d'un autre astre. S'agís d'un camp d'acceleracion e, per de besonhs practics, la Conferéncia generala dels pes e mesuras definiguèt en 1901[2],[3] una valor normala de l'acceleracion de la pesantor egala a 9,806,65 m/s2, o gaireben 9,81 m⋅s-2 (o 9,81 N/kg). Aquela valor es establida a l'altitud 0, sus un ellipsoíd ideal pròche de la superfícia terrèstra, per una latitud de 45°.
Segon la lei de la gravitacion universala de Newton, a quin que siá coses massius, que los coses celèstes e la Tèrra, es associada a un camp de gravitacion (o gravitat) responsable d'una fòrça atractiva suls autres coses massics. L'essencial de la pesantor es d'origina gravitacionala, es a dire que se deu a l'atraccion mutuala entre coses massisses. Pasmens, lo fach que la pesantor terrèstra siá definida dins lo referencial terrèstre e que la Tèrre es en rotacion a l'entorn de son axe introduch una correccion jos la forma d'una acceleracion d’entraïnament axifug.
La fòrça qu'un còs es somés en causa de la pesantor se nomema pes del dich còs e es dirèctament ligada a la pesantor amb sa massa; son unitat de mesura es lo newton, coma per totas las fòrças. Es aquela fòrça que permet de definir la nocion de verticalitat: s'observa qu'en un luòc donat totes los coses liures cason cap al sol seguent una meteissa direccion nomenada verticala del luòc[4].
La gravimetria es la mesura de las variacions e irregularitats de la gravitat; mas, aquela es pas dirèctament mesurabla: cal d'en primièr mesurar la pesantor e balhar a aquela de correccions necessàrias, coma los efièchs duguts a la rotacion de la Tèrra o los efièchs duguts a marèas – l'oscillacion de las massas d'aiga inducha per las variacions periodicas de la pesantor. Las mesuras gravimetricas permeton de descriure l'inegala distribucion de las massas a l'interior de la Tèrra que provòca d'irregularitats de la pesantor segon la localizacion.
Aquela definicion se la pòt generalizar a las autras planètas: se dich alara, per exemple, pesantor de Mart.
La gravitat es la compausanta màger de la fòrça de pesantor. Segon la lei de la gravitacion universala de Newton, a quin que siá còs massís, coma los coses celèstes, es associat un camp de gravitat qu'exercís una fòrça atractiva suls objèctes massics. Atal s'observa qu'en un luòc donat totes los coses liures cason cap al sol seguent una direccion nomenada « verticala del luòc »[4].
Pasmens, los objèctes ligats a un còs celèste en rotacion, coma la Tèrra, son tanben someses a una fòrça d'inercia axifug[5] que s'apond a la fòrça de gravitat. D'autres efièchs sus la pesantor resultan de l'inegala valor dels rais de la Tèrra de la superfícia cap als pòls e cap a l'eqüator, e tanben del desplaçament de las massas d'aiga deguts a las marèas que produson de variacions periodicas de la pesantor.
Es mai, lo quite camp de gravitat es subjècte a de disparitats espacialas degudas a las inomogeneïtats de composicion e de topografia del còs celèste. En estudiant las anomalias de trajectòrias dels satellits gravitant a l'entorn del còs, se deduch la distribucion intèrna de las massas e de la topografia del dich còs.
Existís donc una nuança de sens entre « pesantor » e « gravitat »: la gravitat resulta de l'atraccion qu'exercís quina que siá massa sus una autra, segon la lei de la gravitacion universala alara que la pesantor es lo camp de fòrça vertadièr que s'obsèrve a proximitat d'un còs celèste, que resulta d'un ensems de causas e la gravitat n'es la compausanta màger
Un obècte de massa , dins un luòc ont l'acceleracion de la pesantor val , aparéis somés a une fòrça verticala de pesantor nomenada pes de l'objècte: .
En 1903, foguèt definit lo quilograma fòrça o quilograma pes, coma unitat de mesura de fòrça. Es lo pes d'una massa d'1 quilograma dins un luòc ont l'acceleracion de la pesantor val gn = 9,806,65 m⋅s-2 (valor normalalizada de l'acceleracion de la pesantor terrèstra).
Lo quilograma fòrça es una unitat obsolèta, valant per definicion 9,806,65 newtons.
La gravitacion es la causa màger de la pesantor. Levat la descripcion de la pesantor terrèstra per Galilèu, qu'es quantitativa mas plan aproximativa, la primièra descripcion quantitativa exacta de la gravitacion foguèt donada per la lei de la gravitacion universala de Newton :
La fòrça de gravitat exerçada sus un objècte de massa situat a la distància d'un còs celèste, que la massa es supausada concentrada en son centre[6], es dirigida cap al centre de l'astre e val:
G es la constanta universala de gravitacion. Dins lo sistèma SI, val:
La Tèrra virant sus ela mèsma e essent pas un astre esferic e omogenèu, l'acceleracion de la pesantor depend del luòc. Pasmens, per de besonh practics, la Conferéncia generala dels pes e mesuras definiguèt en 1901[2],[3] una valor normala de l'acceleracion de la pesantor egala a 9,806,65 m/s2. Aquela valor es establida a l'altitud 0, sus un ellipsoíd ideal aprochant la superfícia terrèstra, per una latitud de 45°.
L'acceleracion de la pesantor depend de factors seguent:
La formula seguenta dona una valor pròcha de la valor normala de l'acceleracion de la pesantor en fonccion de la latitud e per una altitud baissa al respècte de rai terrèstre (qualques milièrs de mètres)[7] :
La pesantor equivalent a una acceleracion, es mesurada dins lo Sistèma Internacional d'Unitats en m/s2. Per exemple, l'acceleracion normalizada de la pesantor val 9,806,65 m/s2.
Dins lo sistèma ancian de mesuras CGS ont las unitats de basa èra lo Centimètre, lo Grama e la Segonda, s'utilizava una unitat derivada (fòra de l'SI), lo gal, encara utilizat a vegada en gravimetria.
Per exemple, l'acceleracion normalizada de la pesantor val 980,665 gal.
Per comparar amb quicòm de tengible, s'utiliza sovent, dins lo langatge corrent (per exemple dins los articles de premsa) lo referencial de la pesantor terrèstra, nomenat , coma unitat de pesantor.
Se dich per exemple que la pesantor lunara val 0,16 , es a dire 0,16 còp la pesantor normalizada terrèstra, o alara que pendent son entraïnament, un astronauta subiguèt dins una centrifugadoira una acceleracion de 6 — sièis còps la pesantor terrèstra.
Mèsme corrigida dels efièchs d'altitud, de latitud e de la rotacion diurna, l'acceleracion de la pesantor sufisís pas per descruire complètament la casuda dels coses a la superfícia de la Tèrra:
L'importança de la coneissença del camp de pesantor de la Tèrra pels geodesians se concep aisidament quand se sap que sa direccion en cada punt, que correspond a la verticala del luòc donat pel plomb, servís de referéncia al moment de la mesa en estacion de tot instrument de mesura geodesic. De biais mai detalhat, comprend l'interés de la coneissença del camp de pesantor per las rasons seguentas:
En general, las variacions relativas de son mai importantas pel geodesian e lo geofisician que non pas las valors absoluadas; que las mesuras diferencialas son mai precisas que las mesuras absoludas.
La variacion maxim de a la superfícia de la Tèrra atenh uns 5 gal (5× 10-2 m⋅s-2), e es atribuabla a la variacion de amb la latitud. De variacions de longors d'onda mai cortas, conegudas coma anomalias gravimetricas del geoíd, son tipicament de qualques desenas fins a qualques detzenas de milligals (mgal). Dins de fenomèns geodinamics que l'observacion es venguda possibla dempuèi pauc de temps mercé als progresses de l'instrumentacion geodesica, s'interessam a de variacions de al repècte del temps que l'amplitud atenh solament qualques microgals (µgal). D'etudis teorics preveson que las variacions de se situarán al nivèl del nanogal (ngal).
En prospeccion gravimetrica e engenhariá, las anomalias significativas de son mai sovent compresas entre qualques microgals e qualques desena de milligal. Per fixar las idèas, quand la superfícia de la Tèrra s'auça de tres mètres, la pesantor varia mai o mens d'1 mgal.
Sus la Luna, la pesantor es gaireben sièis còps mendre que sus Tèrra (gaireben 1,6 m/s2 contra 9,8 m/s2 — siá un quocient de 6⁄1), de fach de la mendre massa de la Luna (81,3 còp mende) e de son rai mai pichon (3,67 còps mai pichon). Aquò explica los sauts extraordinaris dels astronautas del programa espacial estatsunian Apollo. Lo fenomèn foguèt anticipat e popularizat dans l'album de Tintin Avèm caminat sus la Luna.
La gravitat es la compausanta màger de la fòrça de pesantor. Segon la lei de la gravitacion universala de Newton, a quin que siá còs massís, coma los coses celèstes, es associat un camp de gravitat qu'exercís una fòrça atractiva suls objèctes massics. Atal s'observa qu'en un luòc donat totes los coses liures cason cap al sol seguent una direccion nomenada « verticala del luòc »[1].
Pasmens, los objèctes ligats a un còs celèste en rotacion, coma la Tèrra, son tanben someses a una fòrça d'inercia axifug[2] que s'apond a la fòrça de gravitat. D'autres efièchs sus la pesantor resultan de l'inegala valor dels rais de la Tèrra de la superfícia cap als pòls e cap a l'eqüator, e tanben del desplaçament de las massas d'aiga deguts a las marèas que produson de variacions periodicas de la pesantor.
Es mai, lo quite camp de gravitat es subjècte a de disparitats espacialas degudas a las inomogeneïtats de composicion e de topografia del còs celèste. En estudiant las anomalias de trajectòrias dels satellits gravitant a l'entorn del còs, se deduch la distribucion intèrna de las massas e de la topografia del dich còs.
Existís donc una nuança de sens entre « pesantor » e « gravitat »: la gravitat resulta de l'atraccion qu'exercís quina que siá massa sus una autra, segon la lei de la gravitacion universala alara que la pesantor es lo camp de fòrça vertadièr que s'obsèrve a proximitat d'un còs celèste, que resulta d'un ensems de causas e la gravitat n'es la compausanta màger
Un obècte de massa , dins un luòc ont l'acceleracion de la pesantor val , aparéis somés a une fòrça verticala de pesantor nomenada pes de l'objècte: .
En 1903, foguèt definit lo quilograma fòrça o quilograma pes, coma unitat de mesura de fòrça. Es lo pes d'una massa d'1 quilograma dins un luòc ont l'acceleracion de la pesantor val gn = 9,806,65 m⋅s-2 (valor normalalizada de l'acceleracion de la pesantor terrèstra).
Lo quilograma fòrça es una unitat obsolèta, valant per definicion 9,806,65 newtons.
La gravitacion es la causa màger de la pesantor. Levat la descripcion de la pesantor terrèstra per Galilèu, qu'es quantitativa mas plan aproximativa, la primièra descripcion quantitativa exacta de la gravitacion foguèt donada per la lei de la gravitacion universala de Newton :
La fòrça de gravitat exerçada sus un objècte de massa situat a la distància d'un còs celèste, que la massa es supausada concentrada en son centre[3], es dirigida cap al centre de l'astre e val:
G es la constanta universala de gravitacion. Dins lo sistèma SI, val:
La Tèrra virant sus ela mèsma e essent pas un astre esferic e omogenèu, l'acceleracion de la pesantor depend del luòc. Pasmens, per de besonh practics, la Conferéncia generala dels pes e mesuras definiguèt en 1901[4],[5] una valor normala de l'acceleracion de la pesantor egala a 9,806,65 m/s2. Aquela valor es establida a l'altitud 0, sus un ellipsoíd ideal aprochant la superfícia terrèstra, per una latitud de 45°.
L'acceleracion de la pesantor depend de factors seguent:
La formula seguenta dona una valor pròcha de la valor normala de l'acceleracion de la pesantor en fonccion de la latitud e per una altitud baissa al respècte de rai terrèstre (qualques milièrs de mètres)[6] :
La pesantor equivalent a una acceleracion, es mesurada dins lo Sistèma Internacional d'Unitats en m/s2. Per exemple, l'acceleracion normalizada de la pesantor val 9,806,65 m/s2.
Dins lo sistèma ancian de mesuras CGS ont las unitats de basa èra lo Centimètre, lo Grama e la Segonda, s'utilizava una unitat derivada (fòra de l'SI), lo gal, encara utilizat a vegada en gravimetria.
Per exemple, l'acceleracion normalizada de la pesantor val 980,665 gal.
Per comparar amb quicòm de tengible, s'utiliza sovent, dins lo langatge corrent (per exemple dins los articles de premsa) lo referencial de la pesantor terrèstra, nomenat , coma unitat de pesantor.
Se dich per exemple que la pesantor lunara val 0,16 , es a dire 0,16 còp la pesantor normalizada terrèstra, o alara que pendent son entraïnament, un astronauta subiguèt dins una centrifugadoira una acceleracion de 6 — sièis còps la pesantor terrèstra.
Mèsme corrigida dels efièchs d'altitud, de latitud e de la rotacion diurna, l'acceleracion de la pesantor sufisís pas per descruire complètament la casuda dels coses a la superfícia de la Tèrra:
L'importança de la coneissença del camp de pesantor de la Tèrra pels geodesians se concep aisidament quand se sap que sa direccion en cada punt, que correspond a la verticala del luòc donat pel plomb, servís de referéncia al moment de la mesa en estacion de tot instrument de mesura geodesic. De biais mai detalhat, comprend l'interés de la coneissença del camp de pesantor per las rasons seguentas:
En general, las variacions relativas de son mai importantas pel geodesian e lo geofisician que non pas las valors absoluadas; que las mesuras diferencialas son mai precisas que las mesuras absoludas.
La variacion maxim de a la superfícia de la Tèrra atenh uns 5 gal (5× 10-2 m⋅s-2), e es atribuabla a la variacion de amb la latitud. De variacions de longors d'onda mai cortas, conegudas coma anomalias gravimetricas del geoíd, son tipicament de qualques desenas fins a qualques detzenas de milligals (mgal). Dins de fenomèns geodinamics que l'observacion es venguda possibla dempuèi pauc de temps mercé als progresses de l'instrumentacion geodesica, s'interessam a de variacions de al repècte del temps que l'amplitud atenh solament qualques microgals (µgal). D'etudis teorics preveson que las variacions de se situarán al nivèl del nanogal (ngal).
En prospeccion gravimetrica e engenhariá, las anomalias significativas de son mai sovent compresas entre qualques microgals e qualques desena de milligal. Per fixar las idèas, quand la superfícia de la Tèrra s'auça de tres mètres, la pesantor varia mai o mens d'1 mgal.
Sus la Luna, la pesantor es gaireben sièis còps mendre que sus Tèrra (gaireben 1,6 m/s2 contra 9,8 m/s2 — siá un quocient de 6⁄1), de fach de la mendre massa de la Luna (81,3 còp mende) e de son rai mai pichon (3,67 còps mai pichon). Aquò explica los sauts extraordinaris dels astronautas del programa espacial estatsunian Apollo. Lo fenomèn foguèt anticipat e popularizat dans l'album de Tintin Avèm caminat sus la Luna.
<ref>
incorrècta ;
pas de tèxte per las referéncias nomenadas Lévy
.<ref>
incorrècta ;
pas de tèxte per las referéncias nomenadas Conférence1901
.<ref>
incorrècta ;
pas de tèxte per las referéncias nomenadas BIPM - Resolution of the 3rd CGPM
.