No s'ha de confondre amb anòmia [a].

L’anomia (del grec ἀνομία / anomia, del prefix ἀ- a- « absència de » i νόμος / nomos « llei, ordre, estructura ») designa per a la sociologia un estat d’absència d’objectius o regles. Altres significats són a considerar en el camp de la literatura o la filosofia.

El terme s’empra en economia per a parlar d'un disfuncionament econòmic coincident amb una crisi de prosperitat causada per una manca evident de regulació del mercat, la qual cosa hauria conduït la societat a trencar el vincle social i, d'aquesta manera, tornar-se anomiana.

El mateix trencament es produeix a nivell familiar quan és el cas del suïcidi o del divorci.

Dos autors han estudiat el concepte que inicialment s'emprava en filosofia en una línia direferent a la contemporània. Émiles Durkheim és qui dota de signiicat el mot, R. Merton és qui trasllada l'anomia al camp de la desviació social.

Etimologia

El terme anomia prové del grec i en aquesta llengua vol dir absència d’ordre o de regles i estructures. És emprat per primera vegada en filosofia per J.-M. Guyau, professor al Liceu Condorcet, autor de l’Esquisse d’une morale sans obligation ni sanction (1885). Per al filòsof l’anomia caracteritza l’”ideal d’una moral individualista, alliberada dels principis exteriors dels individus” [trd.].^[1]

El mot és reprès per Émiles Durkheim al segle xix per a donar nom a l’estat que empeny qualsevol individu depressiu a voler-se suïcidar. Vora els anys 1960 anomia esdevé un concepte molt estès en sociologia. S'acaben identificant processos econòmics i familiars que porten a l’anomia.^[1]

L’anomia pren significat metafòric per a designar l’estat derivat d’una especialització del treball elevadíssima sota el sistema capitalista. Una situació així produiria anomia en la població, l’absència de sentit.^[1]

Segons Émiles Durkheim

Noció restringida d’anomia

La paraula anomia apareix per primer cop amb Émiles Durkheim a De la divisió du travail social (1893). És una tesi que el sociòleg amplia més endavant a Le suicide (1895). Seria, segons l’autor, un estat d’anormalitat on la divisió del treball s’ha portat a un extrem tant que reverteix la solidaritat social i tot individu passa a tenir el sentiment de no veure sentit en el seu tarannà.^[1]

L’ésser humà hauria acabat formant una societat de dinàmica orgànica després d’especialitzar-se tant. És a dir, quan l’espècie humana encara vivia en forma de tribus, si més no la seva gran majoria, la solidaritat social era mecànica perquè els treballs a fer requerien unes dinàmiques mecàniques. L’augment de població fins atènyer un nombre estratosfèric com ara 7 milions d’habitants al món hauria fet perdre aquesta solidaritat. En canvi, hauria augmentat la divisió del treball, cada cop més especialitzada.^[1]

Les derives d’aquest procés de divisionisme del treball arriba a un estat final on la solidaritat social es perd completament i la realitat deixa de tenir unes regles o unes normes explicables. Tot és confús i això genera el suïcidi a les societats contemporànies. És a dir, l’especialització constant ha portat el capitalisme a fabricar per vendre i tornar a fabricar per vendre, sense límit, ni sentit. Es produeix per produir i això no és comprensible per al cervell humà de forma natural. Aquesta inflació artificial de la producció seria l’origen de la manca de sentit que la població de forma més figurada tindria envers el sistema econòmic que produeix la riquesa al segle xix, XX i XXI.^[1]

Tot això seria un problema important de cara a la cohesió social.^[1]

Noció no restringida d’anomia

Amb la publicació de Le suicide (1895) per part d'Émiles Durkheim, el terme adquireix un sentit més figurat i s’aplica igualment a l’economia o l’àmbit familiar. Dins, l’anomia és una de les variables que porten al suïcidi. També esdevé l’element que provoca una ruptura familiar com el divorci.^[1]

Per tant, segons l’àmbit, direm que hi ha anomia per:^[1]

• en l’àmbit familiar, la mort d’un cònjuge o la feble regulació de les relacions conjugals provocarien en aquest cas anomia.

• en l’àmbit econòmic, Durkheim fa veure que el mercat com a centre de socialització torna la societat anòmia per culpa de normes que regulin el mercat mateix.

En tots dos casos hi ha manca d’orientació, de sentit, etc, i, de retruc, es trenca el vincle social o solidaritat social.^[1]

Segons Robert K. Merton

A França i degut a la conjuntura econòmica i política, el mot es deixa de banda i perd la força que tenia. Es reprèn als anys 1930 als EUA. És R. Merton qui torna a donar-hi vitalitat.^[1]

Sota la seva ploma, l’anomia pren un sentit diferent, una perspectiva fins llavors no contemplada. Merton l’associa a desviació social. La societat provocaria gent anòmica, que vol dir en termes mertonians, gent desviada. I, això, seria el producte de la manca de coherència entre els objectius culturals que es dona una societat i els mitjans institucionals posseïts per arribar-hi.^[1]

En no tenir materials per a arribar-hi, l’individu s’anomia, que vol dir que a manca de poder satisfer els objectius culturals establerts, tendeix a desviar-se socialment. Es parla fins i tot de contradicció entre els objectius o valors fixats i la realitat o valors reals.^[1]

Defecte de regulació

Altres sociòlegs han reprès el terme. Un de destacat és JD. Reynaud que amb Les Règles du jeu (1989) proposa redefinir l'anomia com a "defecte de regulació". Així, si per a Durkheim l'anomia és un alleugeriment de la regulació; per a Raynaud, cal no dramatitzar amb l'anomia perquè designa un fenomen quotidià i cal fer servir l'anomia en plural degut al seu abast. Per tant, cal entendre l'anomia com a manca d'ajustament de les normes amb la realitat.^[1]