Es denomina arquitectura rupestre (del llatí rupes, 'roca'), les construccions excavades o esculpides en coves, grutes o parets rocoses, per les civilitzacions antigues.[1][2]
Tot i que en sentit estricte el terme rupestre està lligat a les operacions en pedra o roca, l'arquitectura rupestre s'emparenta amb aquelles arquitectures produïdes per substracció[3] (en contraposició a les arquitectures creades per addició o "construïdes"), motiu pel qual no és estrany veure aquest terme associat a les anomenades arquitectures excavades, subterrànies o troglodítiques.
Les arquitectures excavades en roca han sorgit arreu del món amb usos tan variats com ciutats, cases, aljubs, sitges, temples o tombes.[4] Les primeres manifestacions se'n remunten a la prehistòria, i mantenen una producció significativa fins a l'edat mitjana.[2][5]
L'arquitectura rupestre sorgeix en aquelles zones on abunda la pedra tova, com el cas del tuf volcànic (Capadòcia, Turquia), el gres (Petra, Jordània; o les ciutats Anasazi als Estats Units), o també fins i tot la pedra calcària o basàltica.[6] En terrenys més disgregats també han sorgit sovint arquitectures excavades o enterrades, especialment en climes molt càlids, a la recerca d'ambients més frescos per a l'habitatge, i amb més freqüència encara com a magatzem d'aliments.[7] Aquestes últimes arquitectures, però, com que no estan excavades en roca pura, necessiten una subestructura o algun tipus de parament o material separador o sustentador del terreny, és a dir, com que estan construïdes en lloc d'esculpides, no pertanyen estrictament a l'àmbit rupestre.
També se sol englobar dins de l'arquitectura rupestre l'anomenada arquitectura monolítica, terme utilitzat per a designar les obres d'arquitectura resultants del tallat d'una única pedra, a manera d'escultures habitables.
Algunes obres rupestres han estat qualificades com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: com ara Hal Saflieni, Cerveteri i Tarquínia, Bamian, Göreme, Ivànovo, Geghard, Longmen, Yungang, Ajantā, Ellora o Fort de Samaipata (considerat la major obra d'arquitectura rupestre del món).
Encara que des dels seus inicis l'ésser humà va aprofitar el refugi ofert per coves i grutes, i adornà les parets amb tota mena de gravats i pintures rupestres, no es pot parlar estrictament d'arquitectura fins que l'espai rocós fou sensiblement modelat o directament creat per la mà humana. Aquest procés s'anomena a voltes "trogloditisme artificial", i hagué d'esperar fins al desenvolupament de les eines de metall, en concret a metal·lúrgia del ferro.[3] Sovint les intervencions humanes sobre l'entorn natural es feren tant per addició (construcció) com per substracció (excavació o esculpit), segons les cultures.
Malgrat que hi ha hipogeus realitzats per cultures prehistòriques, com el d'Hal Saflieni, a Malta (3000-2500 ae) o les necròpolis etrusques de Cerveteri i Tarquínia, les primeres civilitzacions amb exemples notables d'arquitectura rupestre foren els egipcis i els hitites, la influència dels quals s'estendria durant els segles següents, especialment a la península d'Anatòlia (actual Turquia) i als territoris circumdants.[5] En tot cas, les primeres obres tingueren propòsits funeraris, i s'ampliaren amb el temps a finalitats religioses. Entre els primers hipogeus egipcis figura la necròpoli de Banu Hassan, entre els segles xxi i xvii aC, que tindria segles després un reflex més imponent a la Vall dels Reis. És un fet notori que aquest costum tingués un reflex semblant en la cultura xinesa, dos mil anys més tard. Igual que succeí a Egipte, la construcció de piràmides a la Xina, iniciada al s. III de, derivà en la construcció d'hipogeus a partir del s. VI. La historiografia presenta motius diferents per a aquest mateix patró. Mentre en el cas egipci el canvi s'atribueix al desig dels faraons d'ocultar les tombes per protegir-les del saqueig, en el cas xinés s'addueix la incapacitat econòmica per seguir pagant unes obres tan ambicioses. Els emperadors xinesos haurien buscat "piràmides naturals" ja existents que pogueren rivalitzar en grandària amb les piràmides dels seus predecessors. Aquesta pràctica va generar els anomenats "Monts tomba". Tant en el cas egipci com en el xinés, aquests llocs esdevingueren sagrats.
Per les seues característiques de longevitat, l'arquitectura rupestre s'ha emprat especialment amb finalitat religiosa, ja siga en forma de tombes o temples. A l'Orient aquestes arquitectures excavades són més pròpies del sud d'Àsia, nascudes com a allotjament d'ascetes, i més tard com a temples. El nord d'Àsia, per contra, es caracteritza més per l'aprofitament de coves naturals. L'Índia és l'estat oriental amb més exemples d'arquitectura rupestre, realitzada primer per budistes, després per hinduistes i finalment per jainistes.[6]
A l'Europa de l'Est i Àsia central, aquesta arquitectura excavada adoptà sobretot la forma de temples i monestirs, erigits de l'antiguitat a l'edat mitjana. La religió cristiana ha generat multitud d'esglésies i ermites rupestres en estats tan distants com l'espanyol, Turquia o Etiòpia. Només a la regió de Capadòcia (Turquia) s'han registrat més de 400 esglésies d'aquest tipus.[3] En molts casos aquestes obres es produeixen per l'ampliació d'alguna cova natural habitada per ermitans, com ara l'església de Sant Joan d'Aubeterre (França).[8]
També s'han donat, però, importants exemples d'arquitectura excavada amb finalitats civils. Encara que els habitatges i recers excavats en roca, amb més o menys nivell d'elaboració, estan presents en la pràctica totalitat del globus, i especialment als països de la conca mediterrània, les agrupacions organitzades d'habitatges —que arriben fins i tot a constituir-se en ciutats completes— no són tan comunes. Els casos més característics se'n troben al nord de la Xina, en la tipologia d'habitatge Yaodong; a Amèrica del Nord en els assentaments de la tribu Anasazi, i a la regió de Capadòcia a Turquia en diverses ciutats subterrànies, com la de Kaymakli. Tret del cas xinés, la motivació d'aquesta arquitectura era purament defensiva, que també enclou manifestacions més tardanes en diversos castells medievals, amb particular incidència a Centreeuropa (els anomenats Höhlenburg o Grottenburg).
Malgrat que la cultura rupestre se sol associar a civilitzacions primitives, també n'hi ha exemples més moderns, com el cas de la construcció feixista de la Vall dels Caiguts (Espanya), creada després del colp d'estat de 1936.
Per la seua naturalesa, l'arquitectura rupestre està íntimament relacionada amb l'escultura, i a voltes resulta impossible establir una frontera entre ambdues branques.[5] Entre les característiques més significatives de l'arquitectura excavada cal destacar el menor impacte de les limitacions estructurals. En ser una peça monolítica, les arquitectures esculpides assoleixen llums impossibles d'aconseguir d'una altra manera amb els materials disponibles en la seua època. N'és una prova el fet que aquesta mena d'edificis es començaven de dalt a baix i no a l'inrevés, com ocorre en l'arquitectura "construïda" o convencional. Aquest fet es palesa en diverses obres inconcluses trobades a Petra (Jordània) i a la ciutat de Mides, on la part inacabada és sempre la inferior.[5] Aquesta característica s'ha justificat per la conveniència d'evitar que la roca despresa pogués danyar les parts inferiors o els treballadors.[9]
A causa de la gran quantitat de llocs i cultures en què s'ha donat la construcció rupestre, n'hi ha una gran varietat d'estils. És, però, un fet destacable que, en general, s'imita l'estil arquitectònic de l'època, i fins i tot s'hi reprodueixen detalls constructius d'altres tècniques i materials.[5][6] En els aspectes decoratius, hi apareix el baix relleu i alt relleu com les superfícies arrebossades i policromades.[5]
Un cas particular d'arquitectura rupestre és el de l'anomenada arquitectura monolítica, que es pot entendre com el negatiu de l'arquitectura rupestre habitual. En aquesta variant, en lloc de perforar l'interior d'una muntanya per crear un espai, el que s'elimina és l'exterior, en un procés idèntic al modelatge d'una escultura, deixant un edifici habitable literalment esculpit a partir d'una roca. Tots els exemples coneguts d'arquitectura monolítica tenen finalitat religiosa. Alguns dels exemples més notables se'n troben a Ellora i Pancha Rathas (Índia), i a Lalibela (Etiòpia). A Amèrica se'n coneix un únic cas, anomenat Cuauhcalli. Es troba a la ciutat de Malinalco (Mèxic), i data de l'època precolombina.
Hi ha també arquitectura semirupestre, creada conjuntament per excavació i per construcció: s'edifica a l'empara d'una muntanya, normalment aprofitant o tancant coves ja existents. Aquest tipus d'edificis, utilitzats sobretot amb finalitat defensiva o com a temples, o com ambdues coses, s'han donat també en diferents cultures.
En l'edat mitjana les fortaleses defensives semirupestres eren relativament comunes a Centreeuropa, i en destaquen les regions del Tirol i Baviera. En alemany reben el nom d'Höhlenburg o Grottenburg, segons hi predomini la construcció o l'excavació, respectivament. Exemples notables en són el castell de Stein a Alemanya (segle xii) o el castell Kropfenstein a Suïssa (segle xiv).
A Grècia són coneguts els Meteora, una escarpada zona rocosa amb presència d'ermitans que habiten fissures i buits, i al segle xiv passaren a habitar-ne les zones altes.
A Àsia aquestes construccions tingueren un ús eminentment religiós. A Sri Lanka és famós el complex palatí de Sigiriya, datat del s. V, i les coves temple de Dambulla. A Bhutan destaca el monestir de Taktshang, del segle xvii.
A Amèrica del Nord aquesta arquitectura mixta té una coneguda representació en els pobles de la cultura Anasazi.
Com a exemple de casos limítrofs, on s'aprofita una cova però l'edifici s'executa gairebé enterament per construcció, se'n pot esmentar el castell de Predjama, Eslovènia.
En l'arquitectura moderna també es donen alguns casos d'arquitectures semirupestres, tot i que són molt infreqüents per l'elevat cost d'excavar i retirar la pedra. N'és un exemple l'església de Temppeliaukio, Finlàndia.
Atès que l'arquitectura rupestre es genera mitjançant excavació, sovint no hi ha més frontera entre arquitectura i escultura que l'ús final de l'obra. Hi ha exemples d'arquitectura escultura religiosa en què ambdues manifestacions es donen de manera conjunta. Un dels exemples més notables és el complex de Bamian (Afganistan), on conviuen les excavacions per a recer dels monjos amb excavacions decoratives purament escultòriques.
Molt emparentada amb l'arquitectura rupestre (esculpida en pedra) es troba l'arquitectura subterrània (excavada en terra). Es pot seguir parlant d'arquitectura rupestre mentre el terreny siga rocós i l'excavació no necessite mitjans de contenció i, per tant, hi manque un procés de "construcció" pròpiament dit. Quan això no succeeix es parla d'arquitectura subterrània o enterrada. Entre els exemples més espectaculars d'arquitectures excavades hi ha les catacumbes cristianes a Roma. A voltes s'han aprofitat i condicionat excavacions mineres abandonades, com en les catacumbes de París, que aprofitaren les galeries creades en l'època romana per convertir-les en cementiri durant el s. XVIII. Hi ha també exemples més recents d'arquitectura enterrada, deguda al desplegament armamentístic i la necessitat de protecció davant les bombes, com ara el búnker. Aquests arribaren al màxim apogeu coincidint amb la II Guerra mundial, i l'exemple més imponent n'és potser la línia Maginot. Contemporanis a aquests, però amb finalitat purament civil, es troben les xarxes de metro. Un altre tipus d'espais subterranis, encara en ús, són els cellers enterrats.
En el terreny domèstic s'han donat nombrosos casos d'assentaments troglodites o troglodítics al llarg de la història i repartits arreu del món, habitualment sobre roca tova o fins i tot en terrenys disgregats: en aquest últim cas s'empren diferents tipus de morter per consolidar i condicionar l'espai interior. Aquest tipus d'habitatge es troba prou estès en nombrosos països del nord d'Àfrica, especialment a Líbia i Tunísia, i en menor mesura a Algèria i el Marroc. L'ocupació musulmana de la península Ibèrica hi introduí aquest tipus de construccions, molt esteses al sud-est peninsular a partir del s. X de.[3] Com a exemple representatiu d'habitatges troglodites excavats en terra es poden citar els de Matmata, a Tunísia.
En temps recents l'arquitectura bioclimàtica està rescatant el concepte d'arquitectura enterrada, a causa de les qualitats aïllants de la terra, i el reduït consum d'energia. La forma de construcció, però, d'aquests habitatges, que més que per excavació es produeix per construcció i posterior recobriment de terra, els exclou de la definició troglodítica.
Heus ací una llista no exhaustiva de les principals obres de l'arquitectura rupestre al món.
Els nabateus també van habitar als territoris de l'actual Aràbia Saudita. A la ciutat de:
A Armènia es troba el:
A Bulgària hi ha abundants esglésies rupestres, entre les quals destaquen:
Altres temples excavats notables són els monestirs de:
A Orient foren els budistes els primers a excavar coves per donar refugi als monjos durant l'època de pluges.[14] Els budistes excavaren moltes grutes com a temples d'oració, que solien contenir una o diverses escultures de Buda. La major part de les obres rupestres xineses foren creades durant els s. V i VI de. Els tres conjunts de temples més importants de la Xina són:[9]
A banda de l'arquitectura religiosa, al nord de la Xina es dona una mena d'habitatge denominat "Yaodong": coves utilitzades com a habitatges, de secció rectangular a la base i rematades en una volta semicircular, amb una amplària de 3 a 4 m i fondària de 5 m. Les coves tenen xemeneia per a evacuar el fum. Els més elaborats contenen una façana decorada construïda amb la pedra retirada. Es creu que al voltant de 40 milions de xinesos viuen en aquest tipus d'habitatges, tot i que no tots els Yaodong estan excavats.[18]
.jpg)
Les primeres construccions excavades egípcies foren les tombes dels faraons: començaren al s. XXII ae; arribaren a excavar 39 tombes al vessant de la muntanya de:
El complex funerari es troba a 20 km de l'actual ciutat d'Al-Minya. Les tombes més grans tenien columnes interiors, semblants a rèpliques esculpides dels temples "veritablement" construïts. Els enterraments en mastabes són fins i tot anteriors: se'n remunten al tercer mil·lenni ae. Moltes se n'excavaven en el terreny i es cobrien. L'evolució de mastabes cap a piràmides, esdevinguda al s. XXV ae, no va eliminà les cambres funeràries subterrànies. Durant el regnat d'Akhenaton (1353-1336 ae) es fundà la ciutat d'Al-Amarna, on s'excavaren diverses tombes subterrànies o hipogeus; cap al segle xii aC,[19] a la vista dels incessants saqueigs de les visibles tombes piramidals, els faraons optaren per enterraments totalment subterranis, més discrets i ocults al pillatge. Els conjunts d'hipogeus més importants són els de:
Les tres valls es troben en l'actual Luxor. Les parets i els sostres d'aquestes tombes estaven arrebossades i ricament ornamentades amb dibuixos policroms o amb relleus, i les més grans, com la tomba dels fills de Ramsés II, assoliren els 443 m de longitud, amb estances de més de 15 m d'amplària.
Una altra obra destacada n'és el temple de Deir el-Bahari, del s. XV ae, part del qual està construït, i part excavat a la roca. Però l'obra d'arquitectura rupestre més ambiciosa de l'antic Egipte és el complex de:
La major part de la producció rupestre a l'estat espanyol es pot classificar en dos grans grups: un data de l'edat del bronze i de la cultura celtibera, i s'estén pel nord peninsular. El segon sorgeix després de l'ocupació musulmana durant el s. VIII, i es manifesta especialment al sud-est de la península: Andalusia i el País Valencià són els més rics en restes arqueològiques, que en alguns casos segueixen encara habitats.[3]
Els conjunts rupestres amb més contingut d'arquitectura excavada són:
S'han documentat habitatges rupestres de diversos tipus i èpoques a les localitats de: Guadix, Benalúa, Zújar, Benamaurel, Purullena i Sacromonte (Granada); Coves del Batà a Paterna (País Valencià); Tariego (Palència); Perales de Tajuña (Madrid); Arnedo (La Rioja); Rojals (Almeria) i Alcalá del Xúquer (Albacete). A Cieza (Múrcia) el poblament rupestre estigué fortament actiu fins a mitjan segle xx, i n'hi ha diversos nuclis en paratges com El Búho, Toledillo, Losar de la Fuente, El Realejo, El Argaz i altres, tots als voltants de jaciments arqueològics d'importància dels períodes neolític, argàric, ibèric, romà i andalusí.[22]
També hi ha moltes esglésies i ermites totalment o parcialment rupestres, i són més abundants a Cantàbria i Palència. Alguns exemples en són: Olleros de Pisuerga, ermita de San Pelayo a Villacibio, i ermita de San Vicente a Cervera de Pisuerga (Palència), o l'església rupestre d'Arroyuelos, església de San Juan de Socueva, ermita de Cambarco, ermita de Santa María de Valverde i ermita de Santa Justa a Ubiarco, a Cantàbria, o les ermites d'Ojo Guareña a Burgos, entre moltes altres.[22] L'arquitectura rupestre es troba també estesa pel sud de la península. Cal destacar-ne, com a exemple, l'església mossàrab de Bobastro, de tres naus (s. X).
Afavorida per la tova roca volcànica, l'arquitectura rupestre assolí un notable desenvolupament a les Illes Canàries. S'han trobat diverses coves esculpides usades com a magatzem. Un dels exemples més cridaners n'és el Cenobi de Va eron, l'illa de Gran Canària, encara que n'hi ha d'altres menys coneguts.[23] Una altra peça representativa én's l'anomenada cova pintada de Gáldar, a la mateixa illa. En la península Ibèrica n'hi ha construccions semblants, com les coves de Bocairent[24] (País Valencià). A les Illes Balears cal esmentar la possessió d'Es Cosconar, les cases de la qual van ser construïdes en la roca.[25]
Hi ha molts assentaments rupestres al sud-oest d'Estats Units, sobretot als congosts del riu Colorado i el riu Bravo, i als estats de Utah, Colorado, Arizona i Nou Mèxic.[2] També es dona aquest tipus de construccions en l'estat de Chihuahua, a Mèxic.
Les construccions estan datades dels s. XI al XIV, i es creu que les realitzà el poble Anasazi; tribus d'agricultors, també denominades en anglés cliff-dwellers ('habitants dels precipicis'), considerades els avantpassats dels indis Zuni i Hopi.[2] Les petites ciutats dels Anasazi aprofitaven les concavitats naturals del terreny o bé eren directament excavades, i contenien moltes cambres dedicades al descans, reunions i cerimònies. La seua ubicació en vessants agrests servia de protecció i amagatall davant els atacs de tribus nòmades (navahos, apatxes, etc.).[2]
Entre els exemples més representatius d'aquesta arquitectura hi ha:
A Etiòpia es troba el cas excepcional de les:
.jpg)
També a Geòrgia hi ha exemples de conjunts religiosos esculpits al vessant d'una muntanya, i en destaquen:
Els Vihara hindús són temples refugi budistes importats de la Xina. Al nord i centre de l'estat era pràctica comuna aprofitar coves naturals o excavar la roca per crear aquests temples. Amb el temps s'hi afegiren façanes a les entrades. Com en les civilitzacions occidentals, els artesans esculpien en la roca els detalls de l'arquitectura de fusta pròpia de l'època.[33] Les coves tenen les parets columnades amb una volta semicircular que a vegades adopta una característica forma de ferradura amb canalons. Aquest tipus de volta rep el nom de Chandrashala.[34] Un altre tret característic de l'arquitectura budista índia són els pilars de secció octogonal.[35] A l'Índia es conserven al voltant de 1.200 d'aquests temples excavats, gairebé tots d'origen budista.[33] Les primeres obres rupestres de l'Índia corresponen a l'època de l'Imperi màuria, a l'entorn del s. II ae, i estan situades en el punt de penetració del budisme: a l'estat de Bihar, al nord-est.[36] S'hi troben el temple de Bandar i les coves de Sudama i Llomes Rishi, en el conjunt de Barabar (imatge), considerats els més antics vestigis rupestres del subcontinent.[36] Un tret distintiu d'aquests primers temples de l'època Màuria era presentar a voltes una cambra interior de superfícies extraordinàriament polides.[37]
Entre els conjunts de Vihara més famosos hi ha:
Altres temples rupestres indis són:
A les ciutats de Naqs-e Rostam i Persèpolis (actual Iran) es troben exemplars de tombes rupestres tardanes, atribuïdes als reis perses aquemènides del s. V ae[46] Darios I, Xerxes I i Artaxerxes I i II.[5] Les tombes estan ricament ornades, i la seua curiosa façana cruciforme evoca la d'un palau aquemènida, amb els característics capitells de doble bou.[46]
També hi ha poblats rupestres del segle xiii o XIV, com el de:
A Israel-Palestina hi ha diverses tombes prop del Mont de les Oliveres (Jerusalem):
Al territori de l'actual Jordània es desenvolupà la civilització nabatea entre els s. II ae i II de. A 200 km al sud d'Amman es troba la ciutat de Petra, una necròpoli urbanitzada erigida en un circ de muntanyes i penya-segats, les construccions dels quals més importants es deuen a Aretes IV (9 ae- 40 de).[55] Entre els monuments de Petra destaquen:
El complex de les Tombes reials, format per les tombes de l'Urna, la Seda, Coríntia i del Palau:
A la península d'Anatòlia (actual Turquia), i en contacte amb la civilització egípcia, es desenvolupà a partir del s. XVIII ae la cultura dels hitites, grans escultors en pedra. L'exemple més notable de la seua arquitectura esculpida en roca és el:
Hereus de l'Imperi hitita foren els estats de Frígia, Cilícia i Capadòcia, encara que també les províncies d'Hattusa i Lícia són riques en aquest tipus d'arquitectura.[5]
Els frigis van establir la seua capital a Gòrdion, on entre els s. VIII i VII ae excavaren temples de tipus mègaron —considerats els antecessors dels temples grecoromans— i diversos mausoleus, altars, nínxols i tombes.[5] Entre les obres rupestres més representatives de la civilització frígia es troben:
Els licis s'establiren al sud d'Anatòlia cap al segle xiii ae. Són famoses les seues necròpolis perforades sobre penya-segats, en què es representen esculpides l'arquitectura civil de fusta pròpia de l'època, molt influenciada per l'art grec. L'estil lici és molt geomètric, basat en l'angle recte, i en el seu període tardà incorpora les columnes d'ordre jònic i l'escultura figurativa.[5] S'hi han comptat 1.085 tombes, i els exemples més representatius en són:[9]
A la regió de Capadòcia se succeeixen al llarg de la història les cultures hitita, neohitita, grega i romana, si bé la majoria de la producció que hi ha sobreviscut fins als nostres dies és d'època cristiana.[5] El sòl d'aquesta zona, format per sediments volcànics, i molt fàcil de perforar, inclou una orografia de formacions pètries sobre la qual s'han esculpit esglésies, monestirs i veritables ciutats subterrànies, amb predomini de l'estil romà d'Orient, imitat en la talla de la roca, i també amb influències del cristianisme armeni i sirià, com s'aprecia per l'ús de la volta de canó i l'absis en ferradura propis de les basíliques paleocristianes.[5]
Les esglésies i monestirs més antics daten del s. IV i es continuaren construint fins a l'arribada de l'islamisme al segle xiii: s'hi han comptat fins a 150 d'aquestes construccions.[6] D'altra banda, a partir del s. VII, a causa de les freqüents incursions àrabs, la població es refugià en assentaments troglodítics, més fàcils de defensar, i crearen autèntiques ciutats subterrànies.[5] Se'n coneixen 37, que donaren recer a unes 100.000 persones, i els assentaments més representatius són els de:[67]
L'assentament de Derinkuyu arribà a tenir fins a 20 nivells de profunditat, amb una extensió total de diversos quilòmetres quadrats. Tenia, entre d'altres cambres, una capella cruciforme de 20 per 9 m, i estava connectat subterràniament amb Kaymakli, un poblat més antic, mitjançant un corredor de 9 km.[67] Una peculiaritat en l'arquitectura d'aquestes ciutats és l'absència de façanes o de decoració exterior: tot l'esforç se centra en els interiors.[9]
Amb el temps, també les esglésies cristianes foren envaïdes per la població i readaptades com a habitatges, estables o graners. La vall de Zelve és un exemple d'aquest fenomen, que va perviure fins a mitjan s. XX, quan les autoritats obligaren la població a abandonar els assentaments.[5] La zona de Göreme, on s'agrupa gran quantitat d'aquest tipus d'arquitectura, ha estat convertida en un Parc nacional i declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 1985.
Entre altres, hi destaca el monestir excavat:
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arquitectura rupestre |