![]() ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | (fr) Monique Marie Louise Cellier ![]() 7 agost 1945 ![]() Montpeller (França) ![]() |
Mort | 15 desembre 2020 ![]() 16è districte de París (França) ![]() |
Sepultura | Cementiri de Montparnasse, 4 ![]() |
Dades personals | |
Altres noms | Caroline Cellier ![]() |
Formació | Cours Simon Lycée Molière (en) ![]() ![]() |
Activitat | |
Ocupació | actriu, actriu de cinema, actriu de teatre ![]() |
Activitat | 1963 ![]() ![]() |
Obra | |
Obres destacables
| |
Família | |
Cònjuge | Jean Poiret (1965–1992), mort del cònjuge ![]() |
Fills | Nicolas Poiret (en) ![]() ![]() |
Premis
| |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Caroline Cellier, nom artístic de Monique Cellier (Montpeller, 7 d'agost de 1945 - París, 15 de desembre de 2020) fou una actriu francesa de teatre, cinema i televisió.
Fou filla d'Hubert Cellier i de Jacqueline Serrou. Des de petita Caroline fou molt aficionada al teatre i al cinema.[1] L'any 1963 va començar els seus estudis d'art dramàtic amb l'actor i professor René Simon. Caroline va fer els seus primers escènics el mateix any en l'obra On ne peut jamais dire.
L'any 1964 va debutar a la televisió però sense deixar de banda el teatre. Així, aquell any a interpretar en escena obres com ara Croque-Monsieur i Du vent dans les branches de sassafras per les quals obtingué els premis Gérard-Philipe i Suzanne Bianchetti.
Un any més tard va debutar al cinema en la pel·lícula La Tête du client, de Jacques Poitrenaud, on dona la rèplica a Francis Blanche, Michel Serrault i Jean Poiret. La trobada amb aquest últim va a marcar la seva vida. Amb ell tindria un fill, Nicolas, nascut el 19 de novembre de 1978, que esdevindria actor i director d'escena. Caroline i Jean Poiret es van casar el 14 de març de 1992.
La seva consagració va arribar en la dècada del 1980.
Caroline Cellier morí el 15 de desembre de 2020 a París, a l'edat de 75 anys.[2]