Detalls | |
---|---|
Llatí | cementum |
Part de | dent |
Identificadors | |
MeSH | D003739 |
TA | A05.1.03.057 A03.1.03.007 |
FMA | 55630 : multiaxial – jeràrquic |
Recursos externs | |
EB Online | science/cementum |
El cement (en Terminologia Anatomica llatina, cementum)[1] és una substància calcificada especialitzada que cobreix l'arrel d'una dent. És la part del periodonci que uneix les dents a l'os alveolar ancorant el lligament periodental[2]
El cement dental és excretat per part de cèl·lules anomenades cimentoblasts dins la rel de la dent i és més gruixut a l'àpex de la rel. Aquests cimentoblasts es desenvolupen a partir de cèl·lula mesenquinmal indiferenciada en el teixit connectiu del fol·licle dental o sac.
Al contrari que en els ameloblasts i odontoblasts, molts cimentoblasts esdevenen atrapats en el ciment que produeixen, esdevenint cimentocits.[2]
El cement és capaç de d'autoreparar-se en un grau limitat i en condicions normals no es reabsorbeix.[3]
El cement és lleugerament més tou que la dentina i consta d'un 45% a un 50% en pes de material inorgànic (hidroxilapatita) i d'un 50% a un 55% dematèria orgànica i aigua.[4] La porció orgànica és principalment col·lagen i polisacàrids proteïnics. El cement no té vasos conductors (avascular), rep els nutrients a través de les seves pròpies cèl·lules que envolten el lligament periodental.[2]
El cement és de color groc clar i lleugerament d'un color més clar que la dentina. Té el contingut en fluor més lat d'entre qualsevol teixit mineralitzat. El cement també és permeable a molts materials. Es forma de manera contínua al llarg de la vida i una nova capa de cement es diposita amb l'edat.
Hi ha dos tipus de cement: acel·lular i cel·lular i les fibres poden ser intrínseques o extrínseques, resultant en quatre possibles permutacions; el primer cement que es forma durant el desenvolupament de la dent és acel·lular i de fibra extrínseca.[5][3][6]
Un estudi arqueològic de 2010 ha trobat que el cement té cinc vegades la quantitat d'ADN mitocondrial si es compara amb la dentina la qual és la que comunament es mostreja.[10] Les dents s'utilitzen cada vegada més com una font d'ADN nuclear per ajudar a la identificació de restes humanes. L'extracció d'ADN i els resultats de l'anàlisi genètica a partir del teixit són extremadament variables i, en certa manera impredictibles. No obstant això, la quantitat d'ADN disponible a la dentina es veu afectada per l'edat i les malalties dentals, mentre que en el ciment no ho està.[11]