Franz Brentano (Boppard, 16 de gener de 1838 - Zúric, 17 de març de 1917) fou un influent filòsof i psicòleg alemany, a més a més fou sacerdot catòlic.
Va fer estudis de filosofia, teologia i eclesiàstics. Doctorat el 1862, es va ordenar sacerdot, havent de renunciar després al manifestar la seva oposició sistemàtica a la "Infal·libilitat del Papa", proclamada en el Concili Vaticà I (1870). Després de realitzar diversos escrits i aquests ser publicats, es trasllada a Viena i es casa; allà publica la seva obra més rellevant: Psicologia des del punt de vista empíric. Era l'any 1874 i Wundt també publica la seva principal obra, influenciat per Kant, i sent considerat "Fundador de la psicologia de la consciència" basat en l'observació de l'experiència, "Fonaments de psicologia fisiològica". Va investigar les qüestions metafísiques mitjançant una anàlisi lògica-lingüística, amb el que es va distingir tant dels empiristes anglesos com del kantisme acadèmic.
Els seus estudis en el camp de la psicologia van introduir el concepte d'«intencionalitat», que tindria una influència directa en Husserl, segons el qual els fenòmens de la consciència es distingeixen per tenir un contingut, és a dir, per «referir» a algun objecte. Va definir al seu torn la «existència intencional», que correspon, per exemple, als colors o els sons. Brentano partia d'uns principis aristotèlics desenvolupats durant l'edat mitjana, rebutjant el producte cartesià del "Camí de la Idea", ja que això donava una concepció ingènua i metafísica de l'experiència reflectida en la ment. Brentano resumia que la ment es compon d'actes mentals que es dirigeixen a objectes amb significats externs a la ment mateixa, no és una situació complexa d'agregats mentals formats per elements sensorials.[1]
