Replica d'una gladius pseudo-Pompeii. | |
Tipus | espasa |
---|---|
País d'origen | Antiga Roma. |
Història de servei | |
En servei | 4t segle aC - 3r segle dC. – segle III |
Operadors | Legionaris romans, altres forces influenciades per Roma. |
Guerres | República Romana i Imperi Romà |
Especificacions | |
Pes | 1.2 - 1.6 kg |
Longitud | 64 - 81 cm |
Amplada | 4 - 8 cm |
La Gladius va ser una de les espases més utilitzades per l'exèrcit romà, la paraula prové del llatí i significa espasa. A principis de l'antiga Roma les espases romanes eren similars a les utilitzats pels grecs, la xiphos. A partir delsegle iii aC, els romans van adoptar espases similars a les utilitzades pels celtibers i d'altres tribus, durant la primera part de la conquesta d'Hispània. Aquest tipus d'espasa era coneguda com la Gladius hispaniensis, o "espasa hispana".
Es va arribar a pensar que eren similars a les de tipus més tardà com la Magúncia, però l'evidència actual suggereix que no era el cas.[1] Més aviat, aquestes fulles primerenques que seguien un patró lleugerament diferent, més llargues i estretes, van ser les que Polibi[2] considera bones per a blandir i estocar. Més tard les gladius existents van patir una sèrie de variacions (en mida, mànec, resistència) que actualment són conegudes com la Mainz, Fulham, i les de tipus Pompeia. En el període tardà romà, Vegeci[3] es refereix a les espases trucada (o semispathae semispathia) i spathae, tant de la que sembla considerar Xiphias un terme apropiat.
Un soldat romà completament equipat hauria estat armat amb un escut (scutum), unes quantes javelines (pílum), una espasa (gladius), probablement una daga (pugio) i potser un nombre de dards (plumbata). Convencionalment, les javelines serien llançades abans d'enfrontar-se a l'enemic per després utilitzar el gladius. El soldat, en general, empenyia amb el seu escut i donava estocades amb la seva espasa. Contràriament a la creença popular, els diversos models de la gladius també havien estat adaptats per talla sembla que també han estat adequats per tallar i per donar estocades.
En la iconografia tradicional, és l'atribut de Sant Miquel Arcàngel.
El debat sobre l'origen de la Gladius hispaniensis continua; encara avui dia es dubte si prové de les espases celtes de la cultura de La Tène i de la cultura de Hallstatt el període és inqüestionable. Si ho va fer directament de les tropes celtibers de la Guerres púniques o per mitjà de les tropes gal·les de la Guerra de les Gàl·lies continua sent el gran dubte.
L'espasa hispana, probablement no va ser adquirida a Hispània, ni dels cartaginesos. Titus Livi[4] relata la història de Tit Manli Imperiós Torquat en assumir un desafiament d'un gal a un duel contra un soldat de grans dimensions en un pont sobre del riu Anio, on els gals i els romans es van assentar a banda i banda del riu. Manli utilitzant l'espasa hispana durant el duel la va clavar dues vegades travessant l'escut de la Gal·lia i clavant-la a l'abdomen del seu contrincant.
Es van utilitzar diversos dissenys al llarg de la història militar de Roma però segons els historiadors els tres tipus principals que s'utilitzaren van ser la Mainz, la Fulham, i la Pompeia (aquests noms es refereixen a on van ser trobades). Recentment algunes troballes arqueològiques han revelat una versió anterior, al Gladius hispaniensis (espasa hispana).
Les diferències entre aquestes varietats són subtils. L'espasa hispana original presentava una petita curvatura en la fulla,[5] aquest model es va fer servir durant la República. La varietat Mainz va començar a utilitzar-se en l'inici de l'Imperi, es va mantenir la curvatura però l'espasa es va fabricar més curta i es va ampliar la fulla i la punta es va fer triangular. En ser la versió Mainz menys efectiva en la batalla es va començar a utilitzar la versió Pompeia, s'elimina la curvatura, es va allargar la fulla, i es va disminuir la mida de la punta. La Fulham presentava vores rectes i una punta llarga.[6]
Les descripcions de les principals gladius: