Aquest article tracta sobre el gènere cinematogràfic. Si cerqueu la peça d'indumentària, vegeu «pèplum».
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

El terme peplum (encunyat pel crític francès Jacques Siclier) es refereix a les pel·lícules italianes d'ambientació historico-mitològica entre el final dels anys cinquanta i la meitat dels anys seixanta. En l'àmbit anglosaxó aquest gènere es coneix com a sword and sandal films, literalment "pel·lícules d'espasa i sandàlia", i en italià com a sandaloni, literalment, "sandàlies". Aquest gènere d'epopeies històriques (i també bíbliques) va dominar la indústria cinematogràfica italiana durant el període 1958-1965. El peplum va tractar d'emular les epopeies històriques de gran pressupost del Hollywood de l'època, com ara Samson and Delilah (1949), Quo Vadis? (1951), La túnica sagrada (1953), Els Deu Manaments (1956), Ben-Hur (1959), Espàrtac (1960) i Cleòpatra (1963).

El pèplum era una túnica femenina de les antigues Grècia i Roma. Efectivament, era una peça rectangular de grans plecs doblegada en dos per cobrir el cos i després cosida amb la finalitat de formar una espècie de tub cilíndric, on la part superior descendeix sobre el pit. Les dues meitats de la tela són unides per una agulla sobre cada espatlla.

pèplum

Les temàtiques antigues no eren novetat en el cinema. No obstant això, es considera que el gènere peplum apareix cap al 1958 amb la pel·lícula Le fatiche di Ercole, interpretat per Steve Reeves, un ex Míster Univers que es va transformar en una de les icones del gènere.

Des dels inicis del cinema, l'antiguitat grecoromana sempre ha estat una font inesgotable d'històries, aventures i personatges que semblaven fets per al cinema. El peplum es converteix així en un dels gèneres més rellevants des del punt de vista quantitatiu de la producció del cinema italià. Però resulta ser un camp de tensions que travessa tota la història del cinema amb una intensitat variable, modulant de forma diferent segons les èpoques i les necessitats.

Característiques

Tot i que l'argument de les diferents pel·lícules de gènere peplum és variat, podem trobar en la majoria d'elles una sèrie de característiques comunes:

Relació entre el peplum i el cinema bíblic

El peplum és un gènere fílmic que generalment es considera com a cinema històric d'aventures. El fil argumental típic de les pel·lícules peplum es limita a ser el d'un governant sense moral ni escrúpols que té subjugada a la població i al qual l'heroi s'hi ha d'enfrontar.

El cinema bíblic és un gènere cinematogràfic caracteritzat per l'ambientació en una època històrica determinada. És un dels gèneres més comuns i els seus orígens es remunten fins als orígens mateixos de la història del cinema.

Al llibre Peple: El cinema italià lluitant contra el món antic, Francesco di Chiara ens explica els principis del peplum i la rellevància que va tenir en la producció del cinema italià.

« Es converteix, de tant en tant, en un vehicle de promoció cultural del medi cinematogràfic, un lloc de mediació entre les demandes de la societat de consum i les arrels de la cultura nacional, o un entorn metafòric per establir la sàtira del comportament contemporani. »
— Francesco di Chara, Peple: El cinema italià lluitant contra el món antic

Els orígens

S'ha de buscar l'origen del peplum en una sèrie de superproduccions de Hollywood que es van rodar durant la primera meitat de la dècada de 1950.

L'èxit de les pel·lícules Quo Vadis, La túnica sagrada (i de la seva segona part, Demetri i els gladiadors) i Els Deu Manaments van motivar de l'aparició del gènere peplum pocs anys després.

Quo vadis

Article principal: Quo vadis

És una pel·lícula estatunidenca del 1951, del gènere històric, basada en la novel·la homònima d'Henryk Sienkiewicz. Va ser dirigida per Mervyn LeRoy. La pel·lícula fou candidata a vuit premis Oscar, però no n'obtingué cap. Peter Ustinov va obtenir la candidatura a l'Oscar al millor actor secundari pel seu personatge de Neró.

Amb un pressupost de 7,6 milions de dòlars, i uns ingressos de 21 milions de dòlars, va obtenir un benefici de 13,4 milions de dòlars.

La túnica sagrada

Article principal: La túnica sagrada

The robe en el seu títol en anglės, és una pel·lícula nord-americana èpica-històrica de 1953 dirigida per Henry Koster i basada en la novel·la històrica homònima de Lloyd C. Douglas, publicada el 1942. És protagonitzada per Richard Burton, Jean Simmons i Victor Mature en els papers principals.

Va obtenir tres candidatures al Premi Oscar en 1954, incloent les de millor pel·lícula, millor actor principal (Richard Burton) i millor fotografia. Va guanyar el Globus d'Or 1954 a la millor pel·lícula de drama, i després va ser guardonada amb dos Premis Oscar 1954, a la millor direcció artística i millor disseny de vestuari.

Aquesta pel·lícula tenia un pressupost de 4,1 milions de dòlars, i va obtenir uns ingressos de 36 milions de dòlars, això va susuposar un benefici de 31,9 milions de dòlars. Poc després es va fer una segona part, Demetri i els gladiadors, el 1954.

Demetri i els gladiadors

Article principal: Demetri i els gladiadors

És una pel·lícula nord-americana de 1954 dirigida per Delmer Daves. Protagonitzada per Victor Mature, Susan Hayward, Michael Rennie, Debra Paget, Jay Robinson, Barry Jones, William Marshall i Anne Bancroft en els papers principals.

El guió està basat en els personatges creats per Lloyd C.Douglas en la seva novel·la The Robe. És una seqüela de la pel·lícula La túnica sagrada.

Aquesta pel·lícula tenia un pressupost de 1,99 milions de dòlars, i va obtenir uns ingressos de 26 milions de dòlars, la qual cosa va suposar un benefici de 24,01 milions de dòlars.

Els deu Manaments

Article principal: Els Deu Manaments

És una pel·lícula estatunidenca dirigida per Cecil B. DeMille i estrenada l'any 1956. És protagonitzada per Charlton Heston, Yul Brynner i Anne Baxter. La pel·lícula va aconseguir l'èxit internacional i va obtenir set nominacions a l'Oscar, guanyant l'Oscar als millors efectes especials per escenes tan sorprenents com l'obertura de les aigües del mar Roig.

Els inicis

Les principals pel·lícules d'aquest període són:

L'època daurada

La dels anys 60 va ser la dècada daurada del peplum. Algunes superproduccions de Hollywood com Ben-Hur (1959), Espàrtac (1960) i La caiguda de l'Imperi Romà (1964) donaran durant aquests anys un fort impuls a la producció de nombroses pel·lícules de l'esmentat gènere. A més, el peplum ja no serà només el gènere de les pel·lícules de temàtica clàssica, sinó també les que es basen en algun episodi de la Bíblia, com ara Barrabàs (1961).

Cinecittà

És un gran estudi cinematogràfic situat a Roma, a la via Tuscolana, a la perifèria oriental de la ciutat. És considerat el bressol del cinema italià on s'hi han rodat més de 3.000 pel·lícules, noranta de les quals han rebut una nominació als premis Oscar i 47 han guanyat el guardó.

Pel·lícules

Fi de l'època daurada

L'excessiva reiteració d'arguments i l'evident pobresa de mitjans dels films peplum van acabar amb el gènere. Així, el 1964 es roda la que es considera l'última pel·lícula de la fornada peplum, Combat de gegants, de Giorgio Capitani, que reuneix els grans herois del gènere, Hèrcules, Samsó, Maciste i Ursus en una mateixa pel·lícula. No obstant això, les pel·lícules "de romans" de baix pressupost seguirien rodant-se fins a començaments de la dècada de 1980.

Tot i així, la influència del peplum al cinema popular ha estat força important. Tot i que el peplum va ser arraconat per l'aparició del gènere spaghetti western, aquest nou gènere cinematogràfic va prendre diversos elements del peplum, incloent el protagonista errant que viatja d'un lloc a un altre, lliurant a cada poble una batalla contra l'opressió. També és de destacar l'èxit d'alguna pel·lícula com L'Odissea, o les sèries de televisió Hèrcules: Els seus viatges llegendaris i Xena: la princesa guerrera, sèries que en el fons eren reedicions de les antigues pel·lícules peplum, amb efectes especials moderns i trames una mica canviades.

Actors i actrius del peplum

· Chelo Alonso: La seva primera vocació va ser la dansa, i va arribar a actuar al Teatre Nacional de Cuba, de l'Havana, i al Folies-Bergere de París. Les seves habilitats com a ballarina li serien de molta utilitat a la seva carrera cinematogràfica. Es va casar amb el productor Aldo Pomilia el 1961, i va abandonar el cinema l'any 1968 per retirar-se a Siena (Itàlia), on viu encara.

· Nigel Green: Entre la pirotècnia visual que van protagonitzar els esquelets i els gegants de bronze que va desenvolupar el geni dels efectes especials Ray Harryhausen també hi havia Hèrcules, en un paper secundari. Nigel Green va ser l'encarregat d'interpretar-lo en la pel·lícula de culte de Don Chaffey, 'Jàson i els argonautes'.

· Mickey Hargitay: Va ser el marit de la famosa actriu Jayne Mansfield, amb qui va compartir cartell en quatre pel·lícules. En la segona d'elles, titulada 'Els amors d'Hèrcules', es va ficar en la pell del nostre heroi.

· Sylva Koscina: (Sylva Koskinon: Zagreb, 22 d'agost de 1933 - Roma, 26 de desembre de 1994) va ser una actriu italiana. Els seus treballs més famosos van ser com a heroïna de «pel·lícules de peplum» al costat de Steve Reeves en les seves primeres aparicions com Hèrcules, i va treballar també amb estrelles com Paul Newman i Kirk Douglas.

· Hedy Lamarr: (Viena, 9 de novembre de 1914 – Altamonte Springs, 19 de gener de 2000) va ser una actriu, productora i inventora estatunidenca, nascuda Hedwig Eva Maria Kiesler en el si d'una família jueva.

· Sthephen L. Reeves: (Glasgow, Montana, 21 de gener de 1926 - Escondido, California, 1 de maig de 2000) Culturista i actor nord-americà, que destaca en els films de gènere peplum realitzats a Itàlia des de finals dels cinquanta fins a mitjans dels seixanta. Aquests èxits el van animar a intentar una carrera com a actor, i va estar a punt de convertir-se en el Samsó de la pel·lícula de Cecil B. DeMille Sanson i Dalila, però finalment va ser Victor Mature el triat, així que el debut cinematogràfic de Reeves va ser en 1954 de la mà d'Ed Wood en la pel·lícula Jail Baits. No obstant això en aquest mateix any 1954 apareixeria en un altre projecte de major prestigi: una comèdia musical de la Metro anomenada Athena, dirigida pel prolífic Richard Thorpe i protagonitzada per estrelles de la productora com Jane Powell.

· Victor Maure: (Louisville, Kentucky, 29 de gener de 1913 - Rancho Santa Fe, Califòrnia, 4 d agost de 1999) fou un actor cinematogràfic estatunidenc. Un dels actors més populars els anys quaranta i cinquanta, interpretà pel·lícules com My Darling Clementine (1946), de John Ford, i, sobretot, grans superproduccions històriques, com Samson and Delilah (1949), de Cecil B. DeMille, La túnica sagrada (1953), de Henry Koster, i Demetri i els gladiadors (1954), de Delmer Daves. També actuà en destacades pel·lícules policíaques com Kiss of Death (1947), de Henry Hathaway.

· Silvana Mangano: (Roma, 23 d'abril del 1930 - Madrid, 16 de desembre del 1989) va ser una actriu de cinema italiana. Es va formar com a ballarina i es va ajudar econòmicament com a model. El primer contacte de Mangano amb el cinema va tenir lloc per la seva relació romàntica amb l'actor Marcello Mastroianni. Encara trigaria un temps a ser coneguda internacionalment amb la seva impressionant interpretació a Arròs amarg de Giuseppe De Santis, del 1949. El 1950, va treballar al costat d'Amedeo Nazzari en Il brigante musolino. Tot i que mai no va arribar a l'altura de les seves contemporànies Sophia Loren i Gina Lollobrigida, Mangano va romandre com unes de les estrelles favorites entre els anys 1950 i 1970.

· Gianna Maria Canale: (12 de setembre de 1927 - 13 de febrer de 2009) Va ser una actriu italiana. Va néixer a la ciutat de Reggio de Calàbria. El 1947, en el concurs de bellesa Miss Itàlia, guanyat per Lucia Bosè, va obtenir el segon lloc. Va rebre ofertes per a publicitat d'algunes revistes italianes després d'això. El seu look era comparat amb el d'Ava Gardner. Riccardo Freda li va oferir un paper en una pel·lícula, després es van enamorar i es van casar al Brasil, on van filmar dues pel·lícules. A Canale però no li agradava viure a Sud-amèrica i tots dos van tornar a Itàlia, on el seu marit la va dirigir en algunes pel·lícules del gènere peplum i de cinema de terror i aventura italians. ‘Els Vampirs' va ser la seva última pel·lícula, dirigida per Riccardo Freda. Es va retirar de la indústria del cinema el 1964 i va morir a Sutri.

· Reg Park: El britànic Reg Park va ser Hèrcules en dues pel·lícules, totes dues amb històries que disten bastant del mite original. Van ser La conquesta de l'Atlàntida (1961), on va haver d'enfrontar-se amb la Reina dels atlants, que pretenia conquerir la Terra, i Hèrcules al centre de la Terra, en què havia de baixar fins als inferns per recuperar una pedra màgica.

· Jimmy Tapp: Molt abans que el món de l'animació fes a Hèrcules pèl-roig, com el de la versió Disney, hi havia el de pèl fosc, que recordava alguna cosa més que vagament a Superman. La sèrie de dibuixos que va protagonitzar, anomenada Poderós Hèrcules, va durar tres anys (1963-1966).