El terme quarsita també s'utilitza de vegades per a perra sorrencas molt dura però no metamorfosada que es compon de grans de quars completament cimentats amb quars addicional. Aquesta roca sedimentària ha arribat a ser descrita com "ortoquarsita' per distingir-la de la quarsita metamòrfica, que de vegades s'anomena metaquarsita per emfatitzar els seus orígens metamòrfics.[7][8]
En el paleolític i neolític es va utilitzar per a fer eines de pedra quan no es disposava de sílex.
La pedra sorrenca es converteix en quarsita a través de l'escalfament i la pressió associades normalment a la compressió tectònica en bandes orogèniques. La quarsita pura normalment va de blanca a grisa, les quarsites normalment ocorren en colors del rosa al vermell per les quantitats que contenen d'òxids de ferro (Fe₂O₃). Altres colors, com el groc o taronja es deuen a altres impureses minerals.
Etimologia
Quarsita provè de quars i el sufix -ita,[9] que vol dir relatiu o pertanyent.[10] Pel que fa a quars, provè del francès quartz, i aquest, de l’alemany Quarz. La primera font en català data de 1932.[11]
Característiques i origen
La quarsita és una roca molt dura composta predominantment per un mosaic entrellaçat de cristalls de quars. La superfície granulosa, semblant a un paper de vidre, té un aspecte de vidre. Quantitats menors d'antics materials de cimentació, òxid de ferro, sílice, carbonat i argila, sovint migren durant la recristal·lització, fent que es formin ratlles i lents dins de la quarsita.[12]
La quarsita es considera habitualment d'origen metamòrfic.[13][8] Quan el gres està sotmès a la gran calor i pressió associades al metamorfisme regional, els grans de quars individuals recristal·litzar juntament amb el material de ciment anterior. La majoria o tota la textura original i les estructures sedimentàries de la pedra arenisca s'esborren pel metamorfisme.[12] Els grans de quars recristal·litzats tenen una mida aproximadament igual, formant el que s'anomena textura granoblàstica, i també mostren signes de recuit metamòrfic, en el qual els grans es tornen més gruixuts i adquireixen una textura més poligonal.[13] Els grans estan tan estretament entrellaçat que quan la roca es trenca, es fractura a través dels grans per formar una fractura irregular o concoïdal.[14]
Els geòlegs havien reconegut el 1941 que algunes roques mostren les característiques macroscòpiques de la quarsita, tot i no haver patit metamorfisme a alta pressió i temperatura. Aquestes roques només havien estat sotmeses a temperatures i pressions molt més baixes associades a la diagènesi de la roca sedimentària, però la diagènesi va cimentar la roca tan a fons que era necessari un examen microscòpic per distingir-la del quars metamòrfic. El terme ortoquartzita s'utilitza per distingir aquesta roca sedimentària de la metaquartzita produïda pel metamorfisme. Per extensió, el terme ortoquartzita s'ha aplicat ocasionalment de manera més general a qualsevol arenita quarsosa cimentada amb quars. L'ortoquartzita (en sentit estricte) és sovint un 99% de SiO2 amb només quantitats molt petites d'òxid de ferro i minerals resistents a traces com ara zircó, rútil i magnetita. Tot i que normalment hi ha pocs fòssils, es conserven la textura original i les estructures sedimentàries.[15][8]
La distinció típica entre una ortoquartzita veritable i una pedra sorrenca de quars normal és que una ortoquartzita està tan altament cimentada que es fracturarà a través dels grans, no al seu voltant.[7] Aquesta és una distinció que es pot reconèixer al camp. Al seu torn, la distinció entre una ortoquartzita i una metaquarcita és l'inici de la recristal·lització dels grans existents. La línia divisòria es pot col·locar en el punt on els grans de quars colats comencen a ser substituïts per grans de quars petits i nous sense tensar, produint una "textura de morter" que es pot identificar en seccions fines sota un microscopi polaritzador. Amb l'augment del grau de metamorfisme, la recristal·lització produeix una "textura d'escuma", caracteritzada per grans poligonals que es troben en unions triples, i després "textura porfiroblàstica", caracteritzada per grans gruixuts i irregulars, incloent alguns grans més grans (porfiroblasts).[14]
Dipòsits
Quarsita.
La quarsita es troba com a component dels micaesquists, esquists o gneis.
La quarsita massiva també existeix en diversos llocs del món.
Quan la quarsita prové d'una roca sedimentària composta inicialment de llits argilosos i silícics alternats (quars), el metamorfisme dóna lloc a la formació de llits de quars clars i fines làmines d'argila amuntegades fosques.[16]
Referències
↑Powell, Darryl. «Quartzite» (en anglès). Mineral Information Institute. Arxivat de l'original el 2 de desembre 2022. [Consulta: 22 febrer 2023].
↑ 7,07,1 Jackson, Julia A.. Glossary of geology.. Fourth. Alexandria, Virginia: American Geological Institute, 1997, p. 525. ISBN 0922152349.
↑ 8,08,18,2Allaby, Michael. A dictionary of geology and earth sciences. Fourth. Oxford: Oxford University Press, 2013. ISBN 9780199653065.
↑«quarsita». diccionari.cat. [Consulta: 23 març 2024].
↑«-ita». diccionari.cat. [Consulta: 23 març 2024].
↑«quars». diccionari.cat. [Consulta: 23 març 2024].
↑ 12,012,1Essentials of Geology, 3rd Edition, Stephen Marshak, p 182
↑ 13,013,1Blatt, Harvey; Tracy, Robert J. Petrology : igneous, sedimentary, and metamorphic.. 2nd. New York: W.H. Freeman, 1996, p. 367. ISBN 0716724383.
