  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 21 setembre 1623 Venècia (Itàlia) |
| Mort | 11 octubre 1697 (74 anys) Pàdua (Itàlia) |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Bolonya |
| Activitat | |
| Ocupació | matemàtic, sacerdot catòlic, filòsof, religiós cristià |
| Organització | Universitat de Pàdua |
| Professors | Bonaventura Cavalieri |
| Influències | |
| Influències en | |
| Orde religiós | Jesuats |
Stefano degli Angeli (nascut Francesco, llatinitzat Stephano de Angelis) va ser un matemàtic italià, del segle xvii.
Degli Angeli va canviar el seu nom de naixement, Francesco, en ingressar, molt jove, a l'orde dels jesuats.[1] Va rebre la seva formació dins de l'orde i, a partir de 1644, va ser professor a l'escola dels jesuats de Ferrara.
A partir de 1645 i per motius de salut es trasllada a la Universitat de Bolonya on rebrà la influència de Cavalieri, professor de matemàtiques d'aquesta universitat i membre, també, de l'orde dels jesuats.[2] Ell serà qui corregeixi i prepari l'edició de les Exercitationes geometricae de Cavalieri, ja que la seva vista i salut no li ho permetien.[3]
En morir Cavalieri el 1647, el claustre de la universitat volia que degli Angeli prengués el seu lloc, però ell va preferir anar a Roma, on, durant cinc anys, va combinar l'estudi de les matemàtiques amb els seus deures monacals.[4] El 1652 és nomenat prior del convent jesuat de Venècia, la seva ciutat natal i, poc temps després, provincial de l'orde.
Però la seva carrera com a matemàtic, començará el 1652, quan la República Veneciana el crida per a ocupar la càtedra de matemàtiques de la Universitat de Pàdua, càrrec que ocuparà fins a la seva mort.[5]
El 1668, en ser dissolta pel pontífex l'orde dels jesuats, va passar a ser clergue regular.
Les seves obres estrictament matemàtiques es publiquen en els deu primers anys de la seva estança a Pàdua:
Es tracta, en general, de tractats sobre els infinitesimals estudiant corbes concretes i seguint els mètodes de Cavalieri i Torricelli, el que el posarà en controvèrsia amb matemàtics com Paul Guldin o André Tacquet. Els seus mètodes, tot i que més poderosos, eren menys rigorosos que el mètode d'exhaustió d'Arquimedes.
A partir de mitjans dels anys 60 va orientar la seva activitat cap aspectes físic-matemàtics, entrant en controvèrsia amb Riccioli i Borelli:
A partir dels anys setanta, coincidint amb el declivi de la Universitat de Pàdua, ja no publicarà res més.[6]
