![]() ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 9 abril 1930 ![]() Ferrara (Itàlia) ![]() |
Mort | 24 febrer 2018 ![]() Orvieto (Itàlia) ![]() |
Causa de mort | Accident vascular cerebral ![]() |
Dades personals | |
Formació | Centre Experimental de Cinematografia ![]() |
Activitat | |
Ocupació | director de cinema, director de fotografia, guionista, muntador, escriptor, presentador de televisió ![]() |
Activitat | 1952 ![]() |
Família | |
Fills | Brando Quilici ![]() |
Pares | Nello Quilici ![]() ![]() |
Germans | Vieri Quilici ![]() |
Premis | |
Lloc web | folcoquilici.com ![]() |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Folco Quilici (Ferrara, Emília-Romanya; 9 d'abril de 1930-Orvieto, Úmbria; 24 de febrer de 2018[1]) va ser un documentalista, cineasta, escriptor, editor de cinema, director de fotografia i guionista italià.[2]
Fill del periodista Nello Quilici i de la pintora Emma Buzzacchi, després d'haver iniciat una activitat de tipus cinematogràfic, es va especialitzar en la filmació submarina, convertint-se molt popular fins i tot fora de les fronteres italianes. El seu primer llargmetratge va ser Sesto continente (1954), ple de suggeridores imatges subaqüàtiques dedicat a les mars del Sud. Posteriorment ha alternat el documental cinematogràfic amb l'activitat periodística, pendent de les recerques i serveis especials sobre el medi ambient i la civilització.[3][4]
El 1965 l'Esso li va confiar la realització d'una sèrie de pel·lícules sobre Itàlia filmades des d'un helicòpter. En el període de 1966 a 1978 es van realitzar 14 d'aquests documentals, tots sota el títol Italia vista dal cielo. Aquests van ser acompanyats de setze volums il·lustrats. Els comentaris de les 14 pel·lícules van ser assignats a importants literats i historiadors de l'època com Cesare Brandi, Mario Praz, Italo Calvino, Guido Piovene, Michele Prisco, Ignazio Silone i Mario Soldati.
Més tard es va dedicar principalment a la publicació de nombrosos textos a partir de Cacciatori di navi de 1984 incloent Cielo Verde (1997), Naufraghi (1998), Li americhe (2004), Libeccio (2008), La dogana del vento (2011), Amico oceano (2012), Nonno Leone (2013) i Cani & cani di gioco e d'avventura (2013) entre altres. En 2002 va rebre el premi NEOS de la Associazione Giornalisti di Viaggio, per la seva activitat d'escriptor. Des de febrer de 2003 a juny de 2006 va presidir l'ICRAM (Istituto Centrale per la ricerca Scientifica e Tecnologica Applicata al Mare), ens públic de recerca sota la supervisió del Ministeri de Medi Ambient, Terra i Mar. En 2006, es va incloure entre les 100 persones més influents en el planeta.[5]
En 2007 va escriure el pròleg del llibre Le Vie Dell'Argento, Paradiso e Inferno de Luciano Covolo i de Massimo Belluzzo (C&B Edizioni, publicat al desembre de 2007).