Els mals usos són un conjunt de determinats costums feudals, generalment gravàmens i maltractaments, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor a l'edat mitjana a la corona d'Aragó i també en altres països feudals europeus. Aquestes obligacions es poden relacionar amb el Ius Maletractandi, un dret aprovat per les Corts de Cervera del 1202 que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.[1]
A mesura que avançava la baixa edat mitjana, amb la gradual recuperació d'usos propis del dret romà, els mals usos es comencen a veure com a abusius. No obstant això, a causa de la crisi de l'edat mitjana, molts nobles veuen reduir les seves rendes i el seu nivell de vida. La «reacció senyorial» fa reviure els mals usos per tal d'augmentar la seva recaptació, cosa que provoca revoltes importants.
Al Principat de Catalunya, la població va estar molt controlada per la noblesa feudal i, generalment, s'establia un nombre concret de prestacions que, més tard, serien considerades mals usos. Trobem, sobretot, aquests mals usos amb relació amb les terres de l'anomenada Catalunya Vella. La submissió del pagès a la terra que treballava feia que hagués de pagar una redempció o remença en cas de voler abandonar-la.[2] Els pagesos afectats per aquesta servitud es coneixen com a remences.
Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres d'aquestes obligacions (intestia, cugucia i eixorquia), però en la pràctica varen existir-ne més, tot i que els més freqüents, i amb la possibilitat de ser redimits pagant un tribut al senyor en la sentència de Guadalupe de 1486, són:
A aquests sis mals usos principals, encara es poden afegir altres costums senyorials, com:
Al segle XIV comença una crisi a causa de la mortalitat de la pesta negra i de l'emigració cap a la ciutat, que va provocar una davallada de la població al camp, comportant que la terra conreada disminuís i, conseqüentment, els ingressos dels senyors. Per contrarestar aquesta disminució d'ingressos, augmenten la pressió sobre els pagesos amb el consegüent malestar. Les fortes tensions entre senyors i remences, pagesos sotmesos a la servitud hereditària de la gleva que no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor[10] i la necessitat de la corona de limitar el poder dels nobles, alineats amb els poders institucionals de Catalunya, aconsella Alfons el Magnànim a dictar el 1448 una reial provisió, en la qual permetia reunions de pagesos, per suprimir els mals usos i recaptar fons per pagar al rei per la seva intervenció. Amb aquesta finalitat, es constituí un gran sindicat remença, que durant el bienni 1448-1449 tingué més de quatre-centes reunions controlades per un oficial reial.
El 14 de gener del 1455, el rei Alfons publicà la sentència interlocutòria que suspenia els mals usos, que després d'una nova anul·lació, va ser confirmada el 9 de setembre de 1457,[11] quan el rei va anunciar que renunciava definitivament a tornar a Catalunya i a rebre l'ajuda oferta per les Corts catalanes, i les disposicions de la corona foren executades el 15 de gener de 1458, el lloctinent de Catalunya i futur rei Joan d'Aragó i d'Albuquerque.[12] El 27 de juny del 1458, mor sobtadament el rei Alfons a qui succeeix el seu germà Joan, que heretà aquest clima de revolta al camp que li resultarà beneficiós en el seu enfrontament amb el poder polític català i el 1460 va reinstaurar l'ordre de suspensió dels mals usos.[12] La Guerra dels remences, iniciada el 1462,[13] coincideix en dates amb la guerra Civil catalana i situa la Diputació del General amb dos fronts oberts: la lluita al camp contra els remences i la lluita contra el rei.
Els mals usos varen ser una de les causes, si bé no l'única, de la Guerra dels remences, entre 1460 i 1486, any en què foren abolits per Ferran II d'Aragó per la sentència arbitral de Guadalupe de 1486, que redimia els mals usos amb un pagament previ de 60 sous per mas, i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors.[14] Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.[15]
En la corona de Castella, és difícil determinar en què consistien els mals usos per estar subjectes més a la tradició oral; però, en general, fan referència als coneguts malos fueros, és a dir, règims feudals més durs en prestacions. Com que, a Castella, la repoblació intentava atreure gent d'altres zones o països, rarament els furs o les lleis eren dures; per això, els mals usos són esporàdics o simplement són pagaments monetaris. És difícil fixar-ne una llista, però alguns exemples serien: