La mitologia europea o folklore europeu es refereix al folklore del continent europeu,[1] especialment estudiat d'una manera comparativa. Òbviament, no existeix una únca cultura europea, però no obstant, la història comuna de cristiandat durant l'edat mitjana i l'Edat moderna ha resultat en que diverses tradicions siguin compartides entre les cultures ètniques o regionals d'Europa. Se sol utilitzar la concepció més ampla de mitologia indoeuropea.[2]
Això concerneix notablement les tradicions comunes basades en la mitologia cristiana, com els aspectes més comuns del Nadal, els regals de Nadal, o costums associats al Dia de les Ànimes.[1]
A més a més, hi ha diversos gestos i pràctiques apotropaiques trobades en parts grans d'Europa, com picar fusta (o ferro) o creuar els dits.
La cultura de l'Antiguitat clàssica, incloent-hi la mitologia, la religió hel·lena i els cultes màgics van influir en gran manera durant l'etapa formativa del cristianisme, i es pot trobar com a substrat en les tradicions de tots els territoris anteriorment colonitzats per l'Imperi Romà, i per extensió en aquells territoris que van adoptar el cristianisme durant l'edat mitjana. Això inclou tot Europa, gran part de l'Orient Mitjà i Àfrica del nord. Aquestes tradicions heretades de les creences populars de l'època romana s'anaren fusionant amb les tradicions locals, molt notablement amb les germàniques, celtes i eslaves. Moltes tradicions populars s'originaren també per contacte amb el món islàmic, sobretot als Balcans i a la Península Ibèrica, que van ser governats durant molt de temps per imperis islàmics. El resultat d'aquest contacte cultural és visible per exemple a la tradició del Morris dance a Anglaterra, una adaptació dels balls "moros" del període medieval.
El resultat foren les tradicions europees (relacionades però regionalment diferenciades) que existiren fins als inicis de l'Edat moderna.
A l'edat mitjana, Saxo Grammaticus va escriure a la Gesta Danorum que "als temps antics tres tipus de mags":[3]
Segons Saxo G. els hòmens de les èpoques anteriors (com els antics romans i els nòrdics) al triomf dels cristianisme creien en falsos déus que consistien en éssers d'aquests tres llinatges.[3]
Al pròleg de l'Edda prosaica, Snorri Sturluson, també presenta una història universal.[5]
Les característiques comunes s'han tractat d'explicar afirmant que la coincidència entre els mites grecs, nòrdics i el bramanisme ve d'un origen comú: la mitologia de les creences religioses dels aris.[6] Aquesta explicació fou refutada al provar-se que la mitologia grega copia la semítica, concretament la mesopotàmica.[7]
Les característiques parcialment en comú entre alguns pobles s'expliquen per "un culte comú en un període que visqueren junts".[7]
Les característiques generals són: