La moneda catalana, en sentit ampli, és aquella moneda batuda als Països Catalans.[1] L'origen de la moneda catalana es remunta amb les monedes emporitanes dels segles V-IV aC. Més endavant apareix la moneda catalana en el període carolingi i comtal: el florí català i les monedes de Tarragona, que s'inicien amb l'afebliment del poder carolingi. Apareixen els diners dels diferents comtats, que cada vegada tenien menys valor.
Hi ha constància de seques moneda batuda a Catalunya en diversos llocs i èpoques. Durant l'època romana s'encunyà moneda a sis llocs: Empúries, Tarragona, Tortosa, Lleida, Roses i Ceret. Durant el Regne Visigòtic els llocs es restringeixen a Tarragona, Tortosa i Barcelona.[2] Sembla que els comtats catalans tenien potestat d'emetre moneda Barcelona, Empúries, Cerdanya, Pallars, Urgell, Besalú i Rosselló i que hi hauria seques estables en les seves respectives capitals. Sembla que a Vic, Girona, Cervera, Manresa, Peralada i Tarragona, també s'emeté esporàdicament moneda en aquesta època. Amb la unificació dels comtats catalans sota domini de Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona i Rei d'Aragó, les principals seques es restringiren a Barcelona, Mallorca i Perpinyà. A finals de segle xv es constata un augment desmesurat de les seques a Catalunya per un ban de Ferran el Catòlic emès el 1488 per a restringir la circulació de moneda francesa i per una petició del Consell de Cent de 1491 al Rei que prohibís les múltiples fàbriques de moneda al Principat. Emperò al segle xvii el problema de la multiplicitat de seques torna a posar-se de manifest: Girona, Agramunt, Banyoles, Lleida (1626), durant la Guerra dels Segadors es disparen els llocs d'emissió monetària: Agramunt, Balaguer, Barcelona, Bellpuig, Besalú, Cardona, Caldes (Caldes de Malavella?), Cervera, Empúries, Girona, Granollers, Lleida, Manresa, Olot, Perpinyà, Reus, Solsona, Tagamanent, Tarragona, Tàrrega, Tortosa, Vilafranca (Vilafranca del Penedès?) i Vic (1641). També hi ha constància que es baté moneda a Arbeca, Aitona, Igualada, Sant Llorenç de Morunys, Montblanc, Oliana, Organyà, Poblet, Ponts, Prades, Sanaüja, Selva, Seu d'Urgell, Tiurana, Valls i Vilanova de Meià.
A Catalunya en època romana les monedes eren aliatges de coure o bronze, poques de plata i sense presència d'aquelles fetes d'or. En l'època en què Galba fou governador de la Tarraconense – anys 68 i 69- s'encunyaren monedes d'or (aureus), de plata (denari) i de bronze (as).[3] La situació s'invertí en època visigòtica. En època dels comtats catalans les monedes eren principalment fetes d'or i plata i durant la Corona d'Aragó i la seva integració dins de la Monarquia Hispànica eren de plata i or i també de bronze.[4]
El quatern era una moneda catalana de billó creada per Pere II per decisió del IX de les calendes d'abril de 1212. També se'n deia moneda de Cort. El seu valor era de quatre marcs d'argent i vuit de coure.
L'any 1346 Pere III el Cerimoniós crea una nova moneda: el florí d'or d'Aragó, i estableix una seca a Perpinyà per a les encunyacions de monedes reials d'or. Es va encunyar a imitació dels de Florència. A més de Perpinyà, també es va encunyar a Barcelona, Girona, València i Mallorca, però mai a Aragó.
El croat era una moneda barcelonina d'argent, encunyada des de l'època de Pere II fins a Felip V. També s'anomenaven diners de plata barcelonins, rals d'argent i grossos blancs. El seu nom ve de la creu que portava al revers. Va ser abolit l'any 1718 amb els Decrets de Nova Planta.
A partir del 1612, com que el diner valia poc, es generalitza l'encunyació de múltiples superiors com el sou i la lliura, que al Principat van estar en circulació fins a prou més enllà del 1714.
L'escut va ser la moneda vigent des de l'any de la reforma de Salaverría (1864). Fins llavors hi havia més de 90 monedes legals entre els habitants de l'Estat espanyol, com ara els diners, els doblers, els escuts, els maravedís, els rals de billó, les lliures mallorquines i, fins i tot, sestercis romans.
Els Decrets de Nova Planta (1714) suposaran la pèrdua de la capacitat legislativa i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i dependència dels aparells polítics castellans, tot imposant l'autoritat real, per damunt de la legal.[5]
Durant la primera guerra carlina es van encunyar monedes amb l'efígie de Carles V.[6]
Durant la Guerra Civil (1936-39), els ajuntaments catalans van fer circular fins a 3.384 bitllets diferents de la moneda en vigor aleshores a Espanya, la pesseta.[7][8]
El 1809 la Junta Superior del Principat va crear la Casa de Moneda de Catalunya.[29]
![]() |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Moneda catalana |