Una barca és un vehicle fet per a navegar i que habitualment és de dimensions més petites que un vaixell. Així, en general, s'acostuma a entendre per «barca» tota mena d'embarcació petita. L'etimologia és de la paraula llatina barca, amb el mateix significat; en llengua catalana està documentat l'ús d'aquesta paraula des del segle xiii. La càrrega transportada durant un viatge s'anomena barcada.[1]
Una barca és qualsevol construcció capaç de surar i de desplaçar-se per sobre de l'aigua gràcies a un sistema de propulsió. S'utilitza per al transport de persones o coses i per a desenvolupar activitats com la pesca o esports com la vela o el caiac. Les embarcacions poden més ser grans o més petites, si bé de dimensions menors a les grans embarcacions, anomenades genèricament vaixells. També poden ser fetes de qualsevol material (fusta, metall, plàstics...). Les barques poden ser mogudes per acció humana amb rems, pel vent amb veles, o amb combustible (gasoil o gasolina) i un motor d'explosió o amb motor elèctric. L'aigua sobre la qual es mouen pot ser la de llacs, rius, mars, etc.
La invenció de les embarcacions cal situar-la al neolític; les primeres naus que van travessar les aigües eren utilitzades per a la caça i la pesca. Al simple tronc el degueren seguir les embarcacions fetes amb joncs o canyes. Les protoembarcacions més antigues (d'uns 10.000 anys) descobertes a les excavacions arqueològiques van ser caiucs tallats amb eines de pedra a partir de troncs d'arbres resinosos.[2]
Les embarcacions han estat presents a la vida dels homes des de ben antic: han estat indispensables per al transport i el comerç, la pesca, les guerres i les conquestes, les grans exploracions, les colonitzacions, la difusió de la cultura, dels coneixements i de les malalties.
Qualsevol embarcació comprèn una sèrie d'elements constitutius que acostumen a ser-hi presents, independentment de la mida que tinguin: un buc, normalment sòlid, que assegura que pugui surar sobre l'aigua i que de vegades pot ser tancat per la part superior; un sistema de propulsió i, sovint, un sistema direccional.
Les barques s'han utilitzat des de fa milers d'anys, des de l'època dels homes prehistòrics. Les primeres embarcacions conegudes es remunten al neolític, fa uns 10.000 anys. Aquestes primeres naus tenien una funcionalitat limitada: podien moure's sobre l'aigua, però això era tot. Eren utilitzades principalment per a la caça i pesca. Les canoes monòxils més antigues trobades pels arqueòlegs sovint van ser tallades a partir de troncs de coníferes utilitzant eines de pedra simples.[2]
El mar sempre ha causat fascinació en l'ésser humà des del començament dels temps. Així mateix, sempre l'ha proveït d'aliments per a la seva subsistència. A la costa central del sud del Perú, a la província de Pisco, al districte de Paracas, cap al 10.000 aC els primers homes es van tornar sedentaris a causa dels abundants aliments existents a les seves platges. Encara el progrés cap a l'agricultura i la ramaderia funcionava en seus similars de la serralada dels Andes. Com en aquest cas, a molts altres litorals es van donar les condicions perquè els homes en habitatges precaris es tornessin sedentaris, a causa de l'abundància de recursos que el mar dipositava a les seves platges.
Pels volts del 3000 aC, Els antics egipcis ja sabien com unir canyes i troncs d'arbre per construir un buc de barca amb vela.[3]
Mestres d'aixa i Calafats |
Tradicionalment, el mestre d'aixa és qui, originàriament, tenia els coneixements i la pràctica a l'hora de projectar i construir una embarcació, a més d'exercir-ne el mestratge, mentre que el calafat és qui s'encarrega d'un aspecte de la construcció d'embarcacions de fusta, com és el de tapar les juntures de l'embarcació amb estopa perquè no hi entri aigua. Aquests dos oficis han estat tradicionalment separats perquè, especialment en el passat, eren dues persones diferents les encarregades de fer una i altra feina, actualment es barregen ambdós oficis. El mestre d'aixa, que és qui ha de projectar i construir una barca des de l'inici fins al final, normalment tenia una ocupació sedentària vinculada a una drassana pròpia, mentre la tasca del calafat esdevenia més itinerant, ja que es dedicava a una tasca que era important en la construcció del bastiment d'una embarcació però també en el seu manteniment periòdic, de manera que és una figura bàsica que apareixia constantment en els ports, dedicada al manteniment de la flota d'aquests. L'aixa és una eina que serveix per desgruixar la fusta. És formada per un planxa d'acer tallant, amb un mànec fent recolze. Aquest mànec acostuma a ser d'alzina, faig, om o server. Hi ha diferents menes d'aixa, que s'empren segons la feina que hom dugui a terme: aixa corba d'una sola mà, amb la fulla metàl·lica corbada i al tall inclinat de fora a dins. Aixa de dues mans, de mànec llarg i recte, amb la fulla de metall generalment plana. Aixa de mà, amb mànec curt a voltes corbat, el ferro pla una mica ample i amb el tall molt afinat. |
El procés de construcció |
1.- "Seure": posar la quilla, la roda i el Codaste sobre les estepes. |
Fins a la meitat del segle xix la majoria d'embarcacions eren fetes de materials naturals : fustes, canyes o joncs, escorça, pells d'animals… Cal esmentar les barques de joncs lligats de l'antic Egipte, les canoes d'escorça de bedoll, els caiacs i els coracles folrats de pell i les canoes fetes a partir d'un tronc buidat (monoxilon). Cadascun dels materials emprats anava associat a un disseny determinat i unes tècniques d'unió que asseguraven el bon funcionament de l'embarcació i la seguretat.
Els antics egipcis enterraven els morts en petites barques que els permetrien creuar al més enllà, envoltat o separat per un riu o mar, creença que es va mantenir al món clàssic, on un barquer, Caront, cobrava monedes per realitzar aquest viatge. Els vikings feien servir una barca com a tomba i enviaven el mort al mar, com també fan alguns pobles asiàtics.